↧
BURRIBREUS DE BUCOMSA. GENER I FEBRER 2012
↧
PEPES, FALLES, PRIMAVERES I ALTRES ALEGRIES
Ja se sap que el dia Sant Josep, a banda de les celebracions falleres i l'onomàstica dels Peps i les Pepes, és la data que anuncia la imminent entrada de la primavera. I hui hem rebut dues precioses estampes que, per la seua plàstica, la seua representativitat i, a més, perquè han estat enviades per quatre Pepes amigues, hem considerat necessària la seua publicació al burribloc que ara tenen entre cella i cella. Amb això volem agrair tan grats enviaments, i felicitar-les a elles, a la resta de Joseps i de Josepes de la nostra galàxia, i a tota la gent que té a bé honorar amb les seues visites aquesta humil publicació virtual. Sobren les paraules:
 |
| PEPA GUARDIOLA (mestra i escriptora), a través de Facebook, ens ha dedicat aquesta sublim estampa, acompanyada del següent comentari: Encara es poden veure ametlers florits a Xàbia. Els camins de la Vall són un passeig agradable per als qui hem decidit quedar-nos a casa i passar Sant Josep gaudint de la pau del poble. Bon cap de setmana llarg. Bon cap de setmana, nyora Pepa. I bona primavera, bon any i bon tot. Aquesta foto fa bo el vell refrany que diu: Una imatge val més que mil paraules. ------------------------------------------------------------------------------------------- |
 |
Més Pepes bones: PEPA PONS, PEPA ESTELA i PEPA ESPINÓS. Les tres són mestres del Col·legi Públic AMBRA (Pego), lloc on han celebrat una festa fallera en estat pur. Amb excuses onomàstiques, les tres referides Pepes (que no PPs) foren proclamades falleres majors i reines del foc, i fou el seu mantenidor en Salvador Pascual (el Cantero), mestre d'escola i mestre també en tasques paròdiques ordides a colp de la mateixa burrera que nosaltres hem mamat. A la foto es veuen les tres dames susdites custodiant la falla "El retall", on es conten les desventures del Col·legi Públic ARROP I TALLADETES. Com veuran, la indumentària de les regines no té pèrdua. El monument faller cap damunt d'una cadira, però així són les petites grans coses que només tenen per finalitat alegrar existències, tonificar cossos i enriquir esperits. Volem agrair a l'organització de la falla EL RETALL que hagen inclòs al decorat escènic l'auca de la Burrera (cliiic) (darrere el cap de Pepa Pons es pot veure una part). No debades, el dibuixant de l'esmentat treball ha sigut alumne d'eixa santa casa i del seu eficient professorat. |
↧
↧
L'HOME DEL CAPELL DE PALLA
Text: Maria Josep Escrivà
Il·lustracions amb arena: Amadeu Vives
Cristina Martí (dolçaina) i Àlex Velázquez (piano) hi aporten la música en directe.
L’Home del Capell de Palla sap que només existeix en els somnis dels altres, i cada nit espera que algú el somnie, damunt de la seua bicicleta de ferro. El seu aspecte pot ser el d’un home al voltant dels vint-i-cinc anys, encara que ningú no sabria calcular quina garbera en duu, vivint de somni en somni.
Té la pell color de fulla seca, i uns ulls castanys que les amples ales del capell no deixen veure amb comoditat, però que, de qualsevol manera, transmeten la serenor dels bancals en guaret. Són els ulls d’una persona humil, que se sent a gust amb la vida perquè sap que només pot habitar somnis plàcids. Vesteix amb pantalons curts, perquè cal dir que l’Home del Capell de Palla sempre viu en estiu. El seu capell d’ales amples, amplíssimes, fa un fru-fru aspre quan el vent el toca. I els que més s’hi han fixat asseguren que, igual que alguns enganxen una orquídia al trau de la camisa, l’Home del Capell de Palla hi duu una ploma blanca, com la dels escriptors del passat, que s’estova amb el pedaleig com si fos un núvol petit.
Sap, també, l’Home del Capell de Palla, que només pot viure en les persones que creuen en la modèstia, en els sentiments tal com ragen, en aquells a qui els agrada mirar les coses sense màscares, i per això saben també valorar-les en la seua justa mesura.
Sempre espera la nit. No sap si viurà només un instant, el que dura la visió fugaç d’algú que el veu passar a cavall de la bicicleta; o si viurà tota la nit en la ficció d’algú que dorm. Certa persona beneïda que arribarà a conèixer-li, fins i tot, la línia lleugera dels llavis. Que parla poc, que és un amant del silenci. I que allò que més li agrada fer és mirar al seu voltant i sentir-se el fru-fru del capell.
Al principi, l’Home del Capell de Palla passava molta por, quan l’atabalava la quimera que arribaria un mal dia que no el tornaria a somniar ningú. I aleshores s’esborraria per sempre més. Però després arribà a entendre que ell no desapareixeria mai, perquè havia passat a habitar l’univers dels records. I en aquest univers sempre n’hi hauria algun que li garantiria la vida.
Només té, aquest home, una mena d’enyorança: que és incapaç de veure el cos de qui el somia. Ho sap tot del seu hoste, això sí; només li calen uns pocs segons d’entrar en contacte amb la seua animeta. Tantes coses com sap, l’Home del Capell de Palla, de les animetes invisibles, i encara, sempre, li’n queden de noves per descobrir!
El que coneix primer és si qui somia és una persona feliç o infeliç. És ben fàcil, perquè d’això depèn que es puga quedar al somni amb un major o menor benestar. Amb els anys ha comprovat que, en les persones desventurades, els instants per a somniar són borrosos, i a cada cop menys freqüents. I els records, els pensaments i les il·lusions van recobrint-se d’una crosta de runa que creix, i creix, i creix..., fins a tal punt que ni ell és capaç de traspassar-la. I es fa bruta i apegalosa com un xiclet rebregat, i els desencisos s’hi van enganxant com si foren mosques nècies. Per això, l’Home del Capell de Palla s’ha convençut, després de trobar-se tants esperits recoberts de runa, que l’únic antídot eficaç contra l’infortuni és l’amor.
En canvi, si l’hoste que l’acull se sent satisfet amb la vida, l’Home del Capell de Palla hi pot estar-se esplèndidament. Té un espai net i ample on vagarejar a gust, i s’hi deixa portar per la sort. Un somni duu a un altre somni, i coneix desitjos nous, i l’alè que el transporta quasi li sembla infinit, com els camins que recorre en bicicleta, que van i vénen a la seua voluntat. Aleshores arriba la part més interessant. Perquè a poc a poc van mostrant-se fragments de la vida que ell ha traspassat, dels dies més recents, dels més recòndits i, fins i tot, de dies que encara no han arribat. I és que aquesta és la principal virtut dels somnis: que ocorren fora del temps, on res ni ningú no té autoritat per a dirigir-los ni per a recriminar-los. Lleugers, lliures com una ploma estovada. Imprevisibles com l’Home del Capell de Palla.
Amb el temps va haver d’acceptar que no veuria mai els rostres. Aquesta és la seua gran recança: l’Home del Capell de Palla mai no havia pogut conèixer el rostre, ni molt menys el cos, de qui l’havia somniat. Com a molt, havia pogut distingir si es tractava d’una persona jove o d’una persona vella, o si era un home o una dona. Per això hi ha un moment extraordinari en la seua llarga existència. Un somni que l’Home del Capell de Palla es guarda com un tresor, a sota del capell d’ales amplíssimes. Un d’aquells instants que l’ajuden a engolir forces en algun moment de solitud.
Ja en feia molts, massa dies, que ningú no el somiava. Durant tota aquella temporada no va tenir més remei que tirar mà de la memòria dispersa d’altres somnis. I quan ja es trobava quasi al límit de l’esgotament, quan fins i tot la ploma blanca estava a punt de pansir-se-li, de tristesa, al pit, l’Home del Capell de Palla es va trobar envoltat per una forta aroma d’espígol, quasi com quan, en ocasions felices, havia passat a prop de la solana d’una muntanya, al ple de l’estiu, pedalejant plàcidament. Aleshores va percebre una força d’atracció com mai. La resta fou qüestió d’uns segons.
L’Home del Capell de Palla tornava a tenir una vida lleugera i el traç dels llavis se li havia dibuixat amb una mica més de claredat. Amb l’aroma de l’espígol, un perfum subtil de sabó envaïa l’aire, un perfum que ell només havia pogut identificar abans amb dues coses: amb els llençols acabats de posar nets en un llit, o amb l’esperança amb què tots els somnis comencen. La llàstima era, com sempre, que no podria descobrir molts més detalls del responsable d’aquell somni.
Tot indicava que s’havia introduït dins d’una vida jove, dins d’una dona que començava a insinuar-se, allà pels onze o dotze anys. Però res del rostre. Ni de la pell. Ni de les parpelles que li devien caure damunt dels ulls tancats. Ni tan sols podia intuir de quin color eren els cabells. Aleshores va agusar l’instint. Almenys podia imaginar que aquella doneta dormia amb un lleuger somriure als llavis. I a partir d’ací, l’Home del Capell de Palla va seguir suposant que aquella jove no sabia res encara dels grans desenganys. Res de l’avorriment, ni del rancor, ni de la vanitat. Però tampoc res, absolutament res encara, de l’amor.
Era un dia de juny, a plena llum del migdia. Ella tornava a casa després d’un dels últims matins d’escola. Es va quedar adormida recolzada a la finestra de l’autobús, amb un llibre de versos a les mans.Amb una claredat inèdita, l’Home del Capell de Palla li va distingir el color de palla seca de la brusa i, quan començava a habitar el seu somni breu, ella es va regirar al seient; el llibre li va redolar cames avall, i va entreobrir els ulls, atreta sens dubte pel gran capell, tan ample i tan eixut, molt molt semblant al color de la seua brusa de cada dia d’anar a escola.
En el moment en què més a prop estigueren, l’Home del Capell de Palla va fer el gest de voler recollir-li el llibre, i aleshores es va adonar que aquella doneta tenia unes gotes de suor damunt del nas. “Ai...”, va mig sospirar, per por de no inquietar-la. Era la primera vegada, en la seua dilatada existència, que aconseguia veure amb tant de detall una part del cos de qui li havia donat la vida. I allò li il·luminà la mirada com mai. Ella, impulsada per una atracció desconeguda, a mig camí entre el somni i la vigília, li va buscar els ulls mig ocults sota les ales del capell, amb aquella indiscreció que provoquen les ganes de descobrir una cosa nova. I com una revelació, li acudiren vivíssims a la ment els últims versos que llegia en el moment de quedar-se adormida:
Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.
Després d’aquella trobada, que mai podrem saber si va durar un segon o una eternitat, Sara −que així es deia la jove− es va alçar del seient, mentre, de manera instintiva, es duia una mà als llavis i llançava un bes suau des de la finestra de l’autobús. Un bes petit i fràgil com una emoció que volà cap on imaginem que l’Home del Capell de Palla desapareixia..., primer pedalejant damunt la bicicleta de ferro; després només el rastre d’un gran capell color de palla; i al final, un punt de resplendor de ploma blanca, com la d’un àngel, vist i no vist.
Durant molts dies i moltes nits, a l’Home del Capell de Palla, el va acompanyar una intensa olor d’espígol. Com si, des d’aquell migdia de l’autobús, la primera calor de l’estiu hagués fet esclatar una ampolla de perfum en mil trossets. Sara va dur amb ella, durant molt de temps, aquell petit llibre des d’on el poeta Ausiàs March li parlava d’amors en clau poètica. Durant setmanes i setmanes, aquell volumet de tapes morades va estar lligat al record intrigant d’un home de cabells rossos acabats en un gran capell d’un color increïblement paregut al de la seua brusa color de palla. I aquella ficció, que no sabia massa bé on ni com havia començat, li va obrir un món de secrets i de desitjos inimaginables fins aquell dia.
L’Home del Capell de Palla –que sap que només existeix en els somnis dels altres–, detecta que, alguna vegada, la mateixa dona el torna a atraure cap als seus anhels. Cada cop amb un rostre diferent, i amb uns ulls que, per atzar, s’han trobat amb els seus en creuar un carrer, en baixar de l’autobús, en entrar en un portal... Ell la reconeix per l’olor intensa de l’espígol, i encara se li il·lumina la mirada quan recorda el moment en què, amb la intenció de recollir un petit llibre de terra, va tenir tan a prop aquelles gotetes de suor damunt del nas petit. Però mai més no l’ha tornada a veure amb tanta claredat com aquell migdia de juny en què, ara ho sap ben cert, aquella jove havia conegut l’amor en un somni breu, i ell, per primera i única vegada, també s’havia vist somniant molt a prop d’una il·lusió de carn i ossos. De la mateixa manera com feien uns versos que, per més que hi pensava, no sabia per quin motiu s’havia après de memòria:
Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre. (*)
(*) Els versos que llegeix Sara quan s'adorm a l'autobús estan extrets del volum Ausiàs March. Una tria, de l'editorial Barcino. Es tracta d'una selecció i una adaptació al català actual a càrrec de Josep Piera. Una petita joia que des d'ací agraïm, celebrem, i recomanem, per a qui no s'haja atrevit encara a llegir el poeta i senyor més universal de Beniarjó.
↧
LA BURRERA EN TV. GALERIA DE FOTOS
Fotos pertanyents a diversos programes de La sonata de la pecata minuta. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat de les fotografies no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava el programa:
 |
| A través de les diverses seccions i dels gags que preparàvem cada setmana, informàvem sobre les ventures i desventures de cada moment, i parodiàvem, en clau d'humor, les ridiculeses de l'època. ------------------------------------------- |
 |
| "LA SENYORA MARIA" era un personatge espiritual que presidia el programa i marcava un punt d'inflexió entre la realitat i la fantasia. Cada setmana li miràvem els ulls a través de la càmera, li déiem guapa, i li confessàvem les nostres alegries, les nostres penes i les nostres emocions. |
-------------------------------------------
 |
| Malva Ordiñaga (esquerra) i Cristina Seguí (dreta) representaven, respectivament, els papers de lady Malva i la senyoreta Cristina. Dues joies artístiques i humanes, i dues autèntiques bombes de rellotgeria. Guapes, mesqueguapes! |
-------------------------------------------
 |
| El mestre Giovani Pastoreli (esquerra) era aleshores el director de Canal 37. Exercia com a director tècnic del programa des del control instal·lat dins el mateix plató. Cèsar Monzonís (dreta) era el dimoniet emplomat de la Pecata Minuta. |
-------------------------------------------
 |
| Joan Castejón, Vicent Torrent (Al Tall), Vicent Balaguer i Tomàs Llopis són alguns dels més de 300 convidats que van passar pel programa. |
 |
| Instantànies de Joan Pellicer i Miquel Samper (Michel) durant les seues respectives intervencions. Joan i Miquel, així com Pep Bas, Vicent Pérez, o Joan Monleón ja no estan entre nosaltres. Tindrem oportunitat de recordar-los en propers capítols de Talls i retalls. |
 |
| Mirar cada setmana els ulls de la sra. Maria i parlar-li a cau d'orella televisiva era un goig indescriptible. |
 | ||||||||||||||||||||||||||||
| L'amplitud i la qualitat de l'equip humà del programa permetia provocar tota classe de situacions, per insòlites que foren.
|
↧
ENTRE LA PARAULA I ELS SENTITS. Jornades de poesia contemporània catalana i mexicana (Mèxic, 13-31 d’octubre de 2010).
El text d’aquesta entrada ha estat publicat a Estudis Romànics[Revista de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans], vol. 34 (2012), pp. 669-728.
[Si volen llegir la introducció que acompanya aquest article, cliquen ací].
Text: Jordi Marrugat
Fotos i peus de foto: M. J. Escrivà
Les jornades, amb una trentena d’actes programats, van ser organitzades per l’Orfeó Català de Mèxic, amb el suport principal de l’Institut Ramon Llull. El títol remarcava un fet clar: l’organització de les jornades −els continguts de les quals foren inicialment dissenyats pels joves mallorquins Pere Perelló, que actualment resideix a Mèxic DF, i Jaume C. Pons Alorda− proposava una identificació de la «poesia contemporània» amb la que es realitza en la paraula, però també més enllà d’aquesta. Conseqüentment, Joan Brossa hi fou el principal homenatjat: es representà Cabaret Brossa, muntatge teatral a partir de textos de Brossa dirigit per Perelló, en algunes representacions del qual s’introduïren números d’«antimàgia» de Carles Hac Mor i Ester Xargay; s’exhibiren de forma itinerant dotze facsímils de poesia visual brossiana; es projectà No compteu amb els dits i Nocturn 29 a la Cineteca Nacional; i es féu un recital en homenatge a la seva figura, presentada al públic mexicà per Glòria Bordons.
 |
| Ester Xargay, a Cabaret Brossa, en una imatge extreta de la pàgina www.poesiacatmex.wordpress.com |
De fet, la majoria dels recitals tenien com a motiu l’homenatge a algun poeta català. Es buscava així difondre internacionalment la nostra tradició poètica, alhora que incentivar els vincles de l’actualitat amb el passat. El fet, però, també incita a especular sobre els gustos dels poetes joves d’avui −més d’un dels assistents a les jornades signarien la tria per bé que el responsable últim en fou Perelló. No és probablement una casualitat que no hi hagués cap recital en homenatge a Josep Carner, Carles Riba o J. V. Foix, per bé que tampoc no se n’ha de deduir una animadversió envers aquests poetes −Perelló mateix té un poema titulat «Nabí» pel llibre homònim de Carner, envers el qual expressà la seva admiració. Calia triar. I en la tria queda palesa la preferència per la proximitat temporal i els marges del discurs històric hegemònic fins avui. Blai Bonet fou homenatjat per Pons Alorda, Pau Vadell i Pau Gener Galin −de fet, ja havia estat un referent clau d’El poder i la fortor, extens poema coescrit pels dos primers i Joan Tomàs Martínez−; Vicent Andrés Estellés fou recordat com a poeta nacional, simbòlicament des de l’Orfeó Català de Mèxic; a Palau i Fabre se li dedicà el recital fet a la Casa Museu del poeta Ramón López Velarde; Miquel Bauçà fou evocat, pensant en el bell títol d’El crepuscle encén estels, sota el cel brillant del Planetari de l’Instituto Politécnico Nacional; i en el darrer acte es recordà Joan Vinyoli, autèntic clàssic reivindicat des de fronts molt diversos de la poesia catalana actual. En cada recital el crític que signa aquesta crònica presentava al públic el poeta homenatjat; tot seguit, els poetes catalans recitaven poemes d’aquest; i, finalment, poetes catalans i mexicans recitaven poemes propis.
Víctor Sunyol i M. J. Escrivà, al Casal Català de la Península de Yucatán.
A més, es feren dues taules rodones de debat teòric sobre la poesia actual i una tercera dedicada a l’exili català a Mèxic, que també fou recordat en la inauguració de la Biblioteca del Casal Català de Yucatán batejada «Abans de l’alba» en homenatge a Ferran de Pol.
 |
| Públic assistent a l’acte d’inauguració de les Jornades al Palacio de Bellas Artes. El quart per l’esquerra és Martí Soler Vinyes, gerent editorial de Fondo de Cultura Económico. |
Hac Mor va deixar clara la vinculació de la seva poesia a la voluntat de qüestionar tot saber donat. Els seus recitals es caracteritzaren per generar debats. Ja en l’acte inaugural provocà la intervenció del públic en relació al concepte d’«antipoesia» −la poesia entesa com un atac a les fórmules que queden establertes com a «poesia». O, posteriorment, polemitzà entorn a la idea d’interpretació de l’obra d’art tot defensant la necessitat que aquesta no signifiqui ni sigui interpretada.
Aquest que es veu per darrere és Carles Hac Mor, caminant pausadament
de cara a la piràmide de la Lluna, al llarg d’aquesta impressionant
Calçada dels Morts, del lloc arqueològic precolombí de Teotihuacan.
de cara a la piràmide de la Lluna, al llarg d’aquesta impressionant
Calçada dels Morts, del lloc arqueològic precolombí de Teotihuacan.
Per la seva banda, Sunyol manifestà el seu distanciament d’experiències com la brossiana en tant que la pròpia recerca és exclusivament lingüística, una lluita contra la llengua per tal d’esdevenir languageless i poder trobar així la vida, el món. Tal com llegí en un acte, «es tracta de partir de la llengua, l’únic que es posseeix, l’únic que s’és» per «fer-la arribar al balbuceig essencial, germinal, primigeni» «a través d’un camí auster d’ascesi rigorosa» que destrueixi sistemes, enganys, presons. Així mateix va debatre amb Escrivà per la relació que proposaren entre poeta i públic: Sunyol no escriu pensant en el lector, mentre que Escrivà defensava que cal tenir-lo present per dur-lo cap a la poesia.
Alguns membres del grup abans de començar l’espectacle Cabaret Brossa, que es representà a l’espai Museo Diego Rivera Anahuacalli.
Pere Perelló (abillat amb granota de feina) s’encarregà de la direcció de l’obra.
Al centre de la imatge hi ha Marta Puig: una altra de les nostres benefactores.
Pere Perelló (abillat amb granota de feina) s’encarregà de la direcció de l’obra.
Al centre de la imatge hi ha Marta Puig: una altra de les nostres benefactores.
De fet, el compromís ètic és part essencial de la poesia d’Escrivà −per exemple, quan en un dels poemes que llegí apareix «l’obscenitat» amb què un milicià «ignora la mort dels altres homes»− i el social, un aspecte cabdal a la seva activitat. Ella mateixa va exposar en una taula rodona el projecte poètic de defensa de la terra valenciana en època d’especulació immobiliària salvatge que havien estat l’antologia For Sale o 50 veus de la terra−de la qual tingué cura− i els recitals que l’acompanyaren. Semblantment, Ramírez es presentava com un poeta «vitalista» i «combatiu» en un sentit ampli del terme: combatiu «contra la decepció, la desídia, la submissió, la sordidesa i la rutina» −ha escrit d’ell Enric Sòria. Alguns dels versos que recità ho certifiquen:
jo sóc militant
amb fantasia i cada sol.
Tropa de la llengua i del vi,
perquè sols la paraula esmena
en dibuixar de nou el món,
i el vi millor pot demostrar
als llavis l’obra del sabor.
A la seva manera, i en un sentit més directament polític, Hac Mor també va combatre en llegir, el 30 d’octubre, en la clausura de les jornades al Centro Cultural de España, l’«Oda nupcial» que havia escrit amb motiu del casament de la infanta Cristina a Barcelona:
Vinga, vinga anem a bodes,
odes-odes! I aquesta oda
poda-poda i crida: Visca
la República, pública-pública!
Monarquia? Anarquia-anarquia!
A fora el Borbó, colló-colló!
Així mateix, Perelló hi llegí una denúncia poètica de la Mallorca actual i una crítica al fet que l’any 2009 s’hagués reprès el retrògrad lema «Fe, Pàtria i Amor» als Jocs Florals de Barcelona que, en el 150è aniversari, proposaren premiar una composició inspirada en aquesta tríada: «Car ja s’ha dit tot/ Pens/ D’aquestes flors/ De l’esllanguiment/ Que mos són Fe, Pàtria/ I Amor/ Au, idò:/ A prendre bon vent!» −Perelló presentà aquest poema al concurs que, no cal dir-ho, no el premià. Versos indestriables d’una concepció de la poesia contraposada a la de l’anomenada poesia de l’experiència («Recercant/ La confessió// El poema esdevé/ Violència»), que Perelló exposà en una altre acte amb la lectura d’aquesta poètica:
 |
| Detall arquitectònic de l’antiga ciutat maia d’Uxmal. |
Temple
De magna e-
Ficiència
El poema
És
Tan sols
El que
És
(ni transcendent ni mimètic
ni hermètic ni complaent):
Les cinc potes d’un moix
Dins un cercle quadrat.
I encara Ester Xargay també va tenir ocasió de participar d’un ambient combatiu, en aquest cas feminista, en assistir a la segona trobada de dones dins el programa «Mujer: escribir cambia tu vida».
 |
| Pau Vadell, amb carasseta, intervé en una taula redona a la llibreria del Fondo de Cultura Económico. Al darrere, en un vídeo de Canal 33, amb Joan Tomàs Martínez i Jaume C. Pons Alorda. |
Conscient de la provocació, Hac Mor també denuncià els recitals de poesia entesos com a espectacle d’atracció i seducció, mentre Pons Alorda i Vadell actuaven premeditadament amb la voluntat de cridar l’atenció del públic, encara que això comporti certes renúncies −en una taula rodona, Pons Alorda va mostrar la plena consciència amb què concep que el poeta actual ha de ser alhora escriptor, showman, representant de si mateix, activista... per tal de poder existir i ser visible en el camp immens de la societat de l’espectacle.
Per això els seus recitals eren una barreja de tradició −acompanyant-se d’una simbomba, improvisaven gloses i convidaven a fer-ho−, transgressió −en l’homenatge a Brossa, Vadell, en lloc de recitar un poema propi, va agafar un donut d’una capsa de Dunkin’ Donuts i li va col·locar una corbata oferint al públic Mr. Yankee− i espectacle desvergonyidament proper a la víscera televisiva −Pons Alorda rebolcant-se com un mico sobre una taula mentre crida «Monkeyman, Monkeyman, Monkeyman», «per ell és igual ballar damunt la taula/ com cridar Déu i començar a parlar-li», perquè ell és «la natura perfecta de l’home primitiu,/ el retrat ideal de l’home absolut». Tot lligat per una reivindicació vitalista, anti-racionalista, sexual, hom diria que hormonal, de l’experiència directa de l’instant:
Al Centro de Eseñanza de Lenguas Extranjeras, de la UNAM,
Jaume C. Pons Alorda en el seu paper de Monkeyman.
Veuen com el crític Marrugat no inventa res...?
Jaume C. Pons Alorda en el seu paper de Monkeyman.
Veuen com el crític Marrugat no inventa res...?
«Només la luxúria ens pot guiar en un camí dreturer», «M’esgarres la carn de l’os/ i no queda llenca per xuclar», «la carn sempre vol carn/ i mai res la detura»: entusiasme omnímode de joventut extasiada en la poesia: incontinència i eufòria −el títol d’un llibre de Pons Alorda, Perelló i E. Sánchez-Rubio és Els (in)continents eufòrics.
Semblantment, dalt l’escenari Gener esdevenia un autèntic seductor que hipnotitza el públic cap a la seva poesia convertida en espai de recerca de sentit existencial: «La meva vida/ és una ampolla/ llençada a mar/ amb un missatge/ escrit a dins». El públic aprenia i repetia amb gust:
som una part dels abductors de les paparres
que s’agafen al pelatge
del bitxo monstruós que és l’existència
fem el viatge junts i en soledat
som siamesos incomunicats.
...que en mexicà, com es pot veure projectat a la imatge, seria:
“Somos una parte de los abductores de las garrapatas...”
Les traduccions feren un gran paper de comunicació entre el públic
i els escriptors.
“Somos una parte de los abductores de las garrapatas...”
Les traduccions feren un gran paper de comunicació entre el públic
i els escriptors.
I això ja obria una via a la presa de consciència i la comunicació.
En canvi, l’interès de Xargay per la tradició i la renovació de mitjans poètics té tot un altre sentit que en Pons Alorda i Vadell: els seus recitals també inclogueren la incitació a acompanyar-la en el cant d’una jota o una ranxera, mentre que en una taula rodona va exposar el seu projecte de fer un recital amb poetes interactuant simultàniament des de diversos llocs del planeta connectats per internet. De la mateixa manera, la seva obra inclou des de la renovació de formes poètiques tradicionals fins a videopoemes, passant per la reescriptura de poemes d’altri: un joc amb les convencions −l’Oulipo és un referent clau de Xargay− que, mitjançant el diàleg amb el passat, busca la diversió no ingènua en la transformació d’aquest.
Totes aquestes concepcions tan diverses de la poesia entraren en contacte en taules rodones i debats amb les del públic i els poetes mexicans participants a les jornades −potser en intercanvis no prou aprofundits. Entre ells destacà Max Rojas, un vell murri la personalitat del qual causà tanta simpatia entre els catalans com impressió els seus poemes, tirallongues torrencials de llenguatge desfermat −perquè hi ha «dolor,/ allá donde la lengua en su charcal se estanca»−, aspecte alògic i metafísic −«la funesta habitación en que los cuerpos se despueblan/ y queda nada más el hueco que dejan los fantasmas cuando parten»−, tanmateix dedicades als «cuerpos» −«injuria o sed de amor: carne mordida»−, homentajats i reverenciats com a essència de la vida. Des del pol oposat a aquesta reivindicació dels cossos, en el seu culturalisme extrem, Alejandro Tarrab mostrà apreci per l’obra de Brossa. I encara major fou l’entusiasme de Roxana Elvridge-Thomas envers la llengua i la cultura catalanes. Ella fou l’encarregada de presentar en diverses ocasions els nostres poetes.
Una imatge del poeta mexicà Max Rojas (molt interessant), en una lectura
al teatre Guillermo Romo de Vilar, de la ciutat de Pachuca, estat d’Hidalgo.
al teatre Guillermo Romo de Vilar, de la ciutat de Pachuca, estat d’Hidalgo.
Però el contacte entre la cultura mexicana i els poetes catalans deixà encara uns fruits molt més concrets. Les jornades es realitzaren coincidint amb les festivitats prèvies d’una de les celebracions mexicanes més importants, el Dia de Morts. Durant aquestes dates, és tradició recitar, inventar i difondre uns versos satírics populars anomenats calaveritas que, prenent la forma d’epitafis humorístics, fan burla de tota mena de personatges públics o de la pròpia mort −com aquesta justament cèlebre calaverita dedicada a Diego Rivera:
Este pintor eminente
cultivador del feísmo
se murió instantáneamente
cuando se pintó a si mismo.
Els poetes catalans −i fins el crític que els acompanyava− participaren d’aquesta tradició escrivint calaveritas com aquestes, algunes de les quals formaren part d’un recital bilingüe de calaveritas:
A Walt Whitman
Arribant cap al peu pla
de l’engany se n’adonà:
l’individu no és la mort,
la gran mort és el ramat.
Pau Gener Galin
 |
| Calavera escultòrica amb un clar missatge polític. Aquestes figures s’assemblen bastant als nostres ninots de falla, però aquests en versió descarnada. |
Muertos
Quina festa! Quanta gent!
La mort canta i va fent.
La vida parla de tu,
quan moriràs: tururú!
Ester Xargay
A un dels poetes més
putrefactes de la
literatura espanyola
putrefactes de la
literatura espanyola
Quan vingui aquella oreneta
a fer niu al teu balcó,
pensa que pot ser el poeta:
mata-la a cops de bastó.
Víctor Sunyol
Si no hi cap,
li tallarem lo cap;
si no hi entra,
li tallarem lo ventre;
si no hi jeu,
li tallarem lo peu.
Carles Hac Mor
Absents, però no tant
Com un collar de penjolls
sempre a tocar de la pell,
com un rosari d’estimes
que m’ajuden a ser jo.
Eduard Ramírez
Os cuento un cuento intenso:
un amigo tiene suerte,
con un pollazo inmenso
Xavi se chingó a la muerte.
Jaume Pons Alorda
Al mal poeta
El mal poeta, jeràrquic,
es creu superior, fantàstic.
I acaba sempre morint
de tant mirar-se el melic.
Jordi Marrugat
Tots aquests contactes culturals han deixat altres traces: en el bloc www.poesiacatmex.wordpress.com; en la crònica de les jornades publicada al núm. 54, de gener del 2011, de Caràcters; en les múltiples filmacions amb les quals es prepara un reportatge dirigit per Óscar G. Hernández; i, probablement, en la futura obra d’alguns dels poetes que participaren a les jornades. S’engegaren alguns d’aquells moviments, relacions, coneixements i coneixences tan necessaris per al bon funcionament de la cultura, que no haurien estat possibles sense la logística organitzada impecablement per diversos catalans residents a Mèxic: Neus Ortega, Xavier Martínez, Carles Bondia, Marta Puig i Pep Companys, amb el suport de l’Orfeó Català de Mèxic, l’Instituto Nacional de Bellas Artes, el Club Catalán de Negocios, la Universidad Nacional Autónoma de México i la Generalitat de Catalunya. Gràcies als esforços impagables de tots ells, les jornades foren un d’aquells rars esdeveniments en què persones i institucions s’alien per vèncer els tristos condicionants mercantilistes de la societat actual, fer que la poesia hi abandoni momentàniament el seu paper de parenta pobra i conspiri amb èxit −gairebé es diria que misteriós−a favor d’una cultura i una humanitat millors.
Mèxic DF, una ciutat de dimensions quasi impossibles, amb 20 milions d’habitants i a 2.000 metres d’altitud.
↧
↧
«FUM», DE JOVI LOZANO-SESER
Text: Jovi Lozano-Seser
Fotos: Natxo Francés
Podia haver passat.
Havia d’haver passat.
Havia passat abans. Després.
Aquí a prop. Més enllà.
De fet, ha passat, però no pas a tu.
T’has salvat perquè anaves el primer.
T’has salvat perquè anaves l’últim.
Wisława Szymborska, Un cas qualsevol
Birkenau, 14 de juliol de 1944. 11:48 hores. Batzegada per l’oficial, Edna baixa a empentes i rodolons del tren sense deixar caure la petita Keren, ben encongida entre els seus braços. Avesada al desconcert, la xiqueta ja no plora. La munió de presoners, tot un devessall d’ànimes esmaperdudes, és adreçada cap a les portes d’Auschwitz II, on els responsables del camp componen a corre-cuita grosses fileres que s’enfilen espantadisses cap a les dutxes. Un general escridassa, tan irònic com mentider, les instruccions: primer se’ls rentarà i desinfectarà; tot seguit ja procediran a la selecció de treballadors.
 |
Les darrera embranzida dels soldats les encarrila cap a una de les naus. Edna esguarda els ulls de la filla, com comencen a reviscolar entre els crits i les corredisses que les envolten. Disten sols una desena de metres de la portalada de les càmeres, on les primeres nouvingudes comencen a despullar-se de pressa, tal com els indica l’operari en la seua escarida explicació. Roba fora. Anells. Mocadors. Tot el que porteu al damunt, lliure-ho ací! El munt de pertinences, apilat al costat del mur, augmenta amb escreix mentre. Edna desembolcalla la rústega vestimenta casolana de la filla, qui en accedir a l’interior de l’estança fa una breu rialla, potser enardida pel mormoleig de tanta dona nua giragonsant sota les aixetes, a l’espera d’una aigua tan cobejada. Edna se n’alegra, sobretot per Keren. Fa mesos que no gaudeix d’un bany i té les natges escaldades, plenes de nafres. Aquest ruixim matiner, doncs, compensarà els mesos de sofriment a l’anterior camp, on ni tan sols tenien llençols a la caserna.
Fet i fet, l’engegada de les canonades enceta una allau de murmuris. Un vapor escalfeït raja del sostre i amara el recinte d’una dolcesa inèdita. En pocs segons, les parets traspuen una boira humida i ardent alhora: el zyclon-b envaeix així una atmosfera que fins fa poc vessava d’esperança i ànsies d’higiene. El somriure de Keren, tot d’una, s’esblaima. Edna la prem amb força i li acarona les galtes. Potser, no hi ha temps per carantoines. Sols gosa tapar-li les oïdes, per tal que no escolte els crits que les circumden. No hi ha aigua ja. Sols fum.
 | |
El relat titulat Fum, de Jovi Lozano-Seser, resultà guanyador en el IV Certamen de relat breu Enric Valor de la Vall de Guadalest. Al marge d'aquesta edició electrònica, aquest text roman inèdit. Les tres fotos de Natxo Francés que utilitzem per il·lustrar aquest text formen part de la la sèrie Praga-Cracòvia-Auschwitz. Sempre és un luxe que Natxo ens permeta utilitzar el seu material fotogràfic. Per anar a la pàgina principal: "CONTRA EL FANGAR DE L'EXISTÈNCIA": L'ESCRIPTURA SEGONS JOVI LOZANO-SESER, cliquen ací. |
↧
¡VIVA CERVANTES!
Text: Lluís Miret Pastor
Peus de foto: MjE
Peus de foto: MjE
El nou retall era un no res comparat amb esporgades anteriors. La Conselleria de Cultura havia aplicat ajustos superiors amb pocs problemes i molts somriures. Però ara hi havia un detall nou i inquietant: ja no sabien d’on treure.
−Un moment! −el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets va demanar l’atenció dels presents−. Si no podem disminuir les partides, caldrà augmentar els ingressos.
−I els llibres? −va suggerir el Secretari Autonòmic de Bous Embolats.
−Fa temps que no donem un euro −va respondre la Consellera.
−I el teatre? −contraatacà el Director General de Revetles.
−Tampoc.
 |
La situació actual d'estrangulament social i econòmic ha agusat l'enginy de la creativitat artística. És el cas per exemple, dels humoristes gràfics. Angle editorial ha publicat un llibre titulat Enfoteu-vos-en, que recull mostres d'aquesta modalitat de crítica enginyosa. |
−Un moment! −el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets va demanar l’atenció dels presents−. Si no podem disminuir les partides, caldrà augmentar els ingressos.
−Com? −va preguntar amb un somriure sorneguer el Director General de Cordades i Despertades.
−Augmentant els impostos sobre la cultura −respongué el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets, tot pagat del curs i mig d’ADE que va aconseguir acabar.
−Però si això ja ho hem fet! −respongué el Sotsdirector de la Fundació Valenciana de la Xaranga.
−A veure, presteu atenció −demanà la Consellera−. La situació és molt greu. Si no trobem on actuar, caldrà retallar en càrrecs directius.
 |
A la pàgina d'Angle editorial podem llegir, referit al llibre Enfoteu-vos-en: "és el darrer projecte de Dibuixants Sense Fronteres. Un llibre il·lustrat, divertit, en el qual els principals ninotaires del nostre país combaten la crisi amb els llapis ben esmolats." |
−A veure, presteu atenció −demanà la Consellera−. La situació és molt greu. Si no trobem on actuar, caldrà retallar en càrrecs directius.
−Nooo, nooo…−la sala de reunions de la Conselleria de Cultura era un clamor. Els teclats de les BlackBerry i els iPhone treien fum per davall la taula. Centenars de missatges d’auxili eixien alhora cap a poderosos i influents padrins.
−Un moment −va tallar el Subsecretari Autonòmic de Cacauades Vàries−. Siguem seriosos. Ha de quedar algun funcionari per putejar, algun interí per acomiadar…
−No res.
−Jo crec que tinc la solució −els rostres dels presents van girar-se cap al president de la Fundació per a Mantindre a Ratlla la Cultura Indígena. A pocs se’ls escapava que era el cervell en l’ombra de la senyora Consellera.
−No res.
 |
Andrés Rábago García, El Roto, ha guanyat el Premi Nacional d’Il·lustració 2012. Segons els mitjans, al dibuixant d'El Paísse li ha valorat: "su visión crítica, poética, aguda e inteligente que nos ayuda a reflexionar sobre cómo somos y cómo vivimos". La gent de Burrera Comprimida voldríem acostar-nos a aquestes virtuts d'El Roto, encara que ens ruboritze reconèixer-ho... |
−Jo crec que tinc la solució −els rostres dels presents van girar-se cap al president de la Fundació per a Mantindre a Ratlla la Cultura Indígena. A pocs se’ls escapava que era el cervell en l’ombra de la senyora Consellera.
−Il·lumina’ns −atorgà l’ama del carxofar.
−Tots els pobles tenen un autor de referència, el que es coneix com un clàssic. En canvi, els valencians en tenen dos.
−Ah, sí? −van preguntar uns despistats.
−Sí. Es diuen Ausiàs March i Joanot Martorell.
−Aaah −respongueren encuriosits.
−Els francesos tenen Molière, els anglesos Shakespeare, els espanyols Cervantes…
−¡Viva Cervantes!−va cridar el president de la Fundació Valenciana d’Espectacles Rancis.
−¡Viva!−respongué la clac.
−Com anava dient, tots els pobles tenen un clàssic i, en canvi, els valencians, dos. Indubtablement estem davant d’una anomalia...
 |
Tirant lo Blanc, el protagonista de la novel·la homònima de Joanot Martorell, segons la mirada artística de Manuel Boix. És una de les il·lustracions del clàssic versionat per Josep Palomero per a Bromera (2005). |
−Damunt crec que són del mateix poble! −apuntà un alt càrrec saforenc.
−I cunyats! −amollà el més llegit de tots, aprofitant que per una vegada els seus coneixements no serien sospitosos d’intel·lectualisme.
−Nepotisme!!! −cridà el Director General de Botellons.
−Un moment −la Consellera volgué calmar-los−. Vols dir que estalviaríem molt si eliminàrem un dels dos clàssics?
−Dona, una fortuna no, però donaríem una imatge de fermesa i determinació. A més, podríem traure el nom d’algun carrer, institut…
−Potser se’ns haja despistat algun premi o publicació −va apuntar el president de la Fundació Valenciana de Petorreres.
−Bé, podem provar. Quin dels dos ens carreguem?
Tots van quedar mirant-se.
−Qui dels dos és més sospitós? −volgué saber la Consellera.
−He sentit dir que Ausiàs March era poeta −apuntà el Secretari Autonòmic d’Espectacles Sòrdids.
−A eixe! Que els poetes són tots uns invertits.
 |
Bust de l'estàtua d'Ausiàs March instal·lada l'any 1959 a l'avinguda Marquès de Campo de Gandia, quan s'hi commemoraren els 500 anys de la mort del poeta. És obra de l'escultor Josep Rausell. |
−Uns què?
−Uns maricons.
−A la foguera, a la foguera!
−A la foguera no. A l’oblit, que és més barat.
−Perfecte. Ara mateix farem publicar al DOGV una ordre per a iniciar un Expedient de Regulació d’Ocupació sobre la figura i obra d’Ausiàs March −la Consellera semblava eufòrica−. Joanot Martorell quedarà instaurat com a únic clàssic valencià.
−De moment! −va dir el Secretari Autonòmic de Partides de Truc.
−Sí, de moment, perquè jo continue pensant que el tal Martorell també sobra. Tenint Cervantes, tota la resta és un dispendi innecessari.
−A eixos només els lligen els separatistes −rematà el Secretari Autonòmic de Serenates Nocturnes.
−A eixos només els lligen els separatistes −rematà el Secretari Autonòmic de Serenates Nocturnes.
−¡Viva Cervantes! −reiterà un espontani.
−¡Viva! −contestaren tots.
 |
Don Quijote de la Mancha, personatge central del clàssic de Cervantes, segons la mirada artística de Joan Castejón. Ni el ingenioso hidalgo, ni tan sols el seu autor no tenen la culpa que, a la classe política dirigent, no li done la gana acceptar que hi ha llengües, literatures potents i escriptors de categoria universal, encara que no escriguen en la llengua de Cervantes. |
↧
EL BETLEM DE CASA
Per Maria Josep Escrivà
No he heretat la devoció religiosa de ma mare. Però sí la fe en la capacitat de crear de les persones. L'esforç, la perseverança i la confiança en allò que som capaços de construir, des del no-res, amb humilitat i amb voluntat poderosa.
Pepita Vidal Chova, la meua mare, posa betlem des que tenia 9 o 10 anys. Ho recorda perquè diu que la va ensenyar un home del Grau de Gandia, Paniagua de cognom, amb qui anava fins a les vies del tren a buscar el cagaferro que els havia de servir per a compondre negres muntanyes. Amb els anys, la mare va canviar de casa, i la ubicació del pessebre va passar, des de la dels seus pares, avis meus, a la seua pròpia. A la del Molí de santa Maria on els meus germans i jo ens hem criat.
Amb aquests cavallets a manera de bastida comença tot. Els mobles de l'estança que allotja aquesta fenomenal obra van a parar a sota dels taulers de fusta, i durant dos mesos llargs conviuen amb cables de la llum i connexions diverses. És l'únic moment del procés on col·labora la mà d'obra masculina de casa: el pare, d'oficial muntador; la mare, arquitecta i cap d'operacions.
El període de vida del betlem s'estén des de finals de novembre, en què de sobte s'esdevé el caos domèstic, fins al 2 de febrer, dia de la Candelera, que és −i així ho explica ma mare a partir de l'escena figurativa corresponent−, la festa cristiana de la Presentació del Senyor, en la qual hom commemora la presentació de l'Infant Jesús al temple de Jerusalem i −segons he llegit a l'Enciclopèdia Catalana−, la purificació de la Mare de Déu, d'acord amb la llei jueva.
Des que tinc ús de raó, només desgràcies familiars han danyat les il·lusions betlemístiques de ma mare. En anys de dol, el pessebre s'hi ha instal·lat igualment, però amb unes dimensions més reduïdes, de vegades aprofitant les prestacions d'algun moble del menjador, des de la discreció i sense expansions festives. Fins i tot les dues àvies van tenir el coneixement d'anar-se'n d'aquest món quan el betlem ja estava instal·lat a casa. Perquè tant l'una com l'altra van morir al final de les festes nadalenques.
 |
En les dues imatges superiors es pot observar la mateixa zona del pessebre en dos estadis de construcció diferents. Per això, a casa sabem que, mentre en aquestes dates el motiu que desvela Pepita Vidal a les 5 de la matinada siga el cuquet de fer betlem, un dia i un altre, senyal que tot va bé, al núm. 54 del barri del Molí, on el betlem s'allotja.  Vista aèria del mercat, amb un terrisser, una venedora de teles, una parada de productes frescos (l'embotit està elaborat amb plastilina de la bona...), i un home que es llava els peus a la porta de sa casa.  Material d'obra en una fase d'avançat estat de gestació betlemística.  La casa del ferrer alberga una xemeneia que trau fum en directe (angle superior esquerre): tot un clàssic en aquesta obra d'enginyeria casolana que s'inclou dintre de la categoria de "betlems populars".  |
Et voilà! Amb la voreta replantada de pins i un marge de contenció construït a base de taps de suro, que ha sigut un element nou introduït aquest any.
El pessebre ha obtingut, recentment, el 3r premi del concurs organitzat per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia (el primer, per cert, ha recaigut en el de Laura i Joan Garcia Escrivà, néts de Pepita Vidal).
No he heretat la devoció religiosa de ma mare. Però la meua admiració per la seua vocació creativa i autodidacta és cada vegada més intensa. La seua capacitat de superació, any rere any, lluny de buscar guardons que la reconeguen públicament, es veu recompensada amb la disposició feliç amb què mostra el betlem de casa, el seu betlem, a totes aquelles persones que, com ella mateixa, se'l saben gaudir, des de la vivència pietosa, o des de l'emoció estètica.
↧
QUE TINGUEM SORT... JA TOCA!
NADAL 2012/ ANY NOU 2013
![]()
Targes i vídeos nadalencs que han arribat a la nostra redacció virtual. També hem rebut audiovisuals en diversos formats; en aquests casos hem utilitzat la caràtula o alguna diapositiva com a referència, ja que no hem pogut (o no hem sabut) inserir ací l'arxiu sencer. Les felicitacions que només contenen text (sense fotomuntatge) són igualment apreciables per a nosaltres, però tampoc no les hem incloses (ho hem provat, i la pàgina es quedava massa embolicada. En alguns casos, contenen textos massa personals i personalitzats).
El nostre agraïment més sincer, i felicitats per a tothom.
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
--------------------................................................................
Com és costum meu. Solc ser dels últims a fer-vos partícips dels meus desitjos de benaventurança per al proper any que ja tenim a la volta del calendari.
![]()
![]()
![]()
--------------------................................................................
![]()
El nostre agraïment més sincer, i felicitats per a tothom.
 |
--------------------................................................................ |
PEPA GUARDIOLA (audiovisual)
cliquen a la fletxa per a veure el vídeo
--------------------................................................................
 |
| BIBLIOTECA DE POLINYÀ |
--------------------................................................................
--------------------................................................................
--------------------................................................................
 |
| CARME MIQUEL |
--------------------................................................................
--------------------................................................................
--------------------------------------------------------------------------------------
--------------------................................................................
--------------------................................................................
 |
| CEIP AMBRA - Caràtula llibret digital |
--------------------................................................................
--------------------................................................................
--------------------................................................................
 |
| PEPA PONS - Caràtula llibret digital |
--------------------................................................................
 |
| Caràtula del llibret RODA LA MOLA, editat per Carles i Pilar, perquè ens acompanye la sort. |
--------------------................................................................
 |
| VICENTA LLORCA |
--------------------................................................................
 |
| GRUP DE DONES CABAL |
--------------------................................................................
Com és costum meu. Solc ser dels últims a fer-vos partícips dels meus desitjos de benaventurança per al proper any que ja tenim a la volta del calendari.
Sou molt esplèndids i originals amb les vostres felicitacions i per això, el meu desfici es desborda quan he de retornar-vos la vostra deferència.
Aquí estic, doncs, constrenyent el cap per raonar per fi la felicitació que més us puga complaure i, com és difícil d’afalagar tothom, he decidit, a les acaballes d’aquest diumenge vespre de Nadal, presentar-vos un treball dels nostres germans valencians del nord sumant-me al desig de “donar-vos força” per prosseguir endavant un any més.
Quan es destrossen l’educació, la sanitat, la justícia, el retiro i fins i tot el nostre amor propi com a poble, sols ens queda “desitjar-nos força”.
Bernat i família.
BERNAT BANYULS I SALA
--------------------................................................................
--------------------................................................................
--------------------................................................................
--------------------................................................................
↧
↧
JOAN FUSTER, NINOT DE FALLA
Article publicat al llibret de la Falla Av. de Burjassot-Joaquim Ballester i Reus, de València, destacat com a finalista al Premi Enric Soler i Godes al Millor Article d’un Llibret de Falla de la Comarca de l’Horta, que convoca l'Associació d'Estudis Fallers.Prové de la pàgina principal del Burribloc. Si voleu llegir l'entrada completa, que hem titulat Burrera i falles. Burrifalles, podeu clicar ací.
![]()
Per Daniel P. Grau
Departament de Traducció i Comunicació
Universitat Jaume I de Castelló
aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència la gent, obscena, crida i crema un llibre.
Vicent Andrés Estellés
Quan enguany, passada la mitjanit del 19 de març, la fallera major de València ordenarà cremar la falla municipal, es compliran cinquanta anys d’una de les majors injustícies intel·lectuals comeses per les falles del cap i casal. Llegim-ho en el relat de l’afectat: «A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic auto de fe. La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març de 1963, s’ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació». Dies abans, ja havia començat el linxament en la cavalcada del Ninot. Las Provincias recollia la notícia sota el títol «El mundo fallero satiriza a Fuster en cabalgatas y ninots»: «Dos labradoras arrastraron una gran página 53 con el texto en el que se alude a la costumbre de disfrazarse de las mujeres valencianas». No n’he localitzat material gràfic, però, vist amb distància, la imatge pot resultar divertida. Hem de reconèixer que, en això de treure a passejar la pàgina d’un llibre, els fallers van demostrar una bona dosi d’imaginació. Una altra cosa és el fet de cremar llibres, que sempre recorda moments de la història no gaire gratificants, per dir-ho d’una manera suau. I sembla que això també es va fer. Ara bé, cal tenir molt mala bava per a considerar insultants uns mots tan innocents —també els esmenta l’article de Las Provincias—: «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Aquesta frase, tot i que el context en què Fuster la fa servir és del tot genèric, és reinterpretada per Las Provincias: «El escritor suecano considera que ‘las falleras se disfrazan’. La publicación del libro El País Valenciano, texto del escritor suecano Joan Fuster, ha traído la polémica […] Los ánimos se encendieron entre las comisiones falleras tras estas líneas referentes a las fiestas josefinas y a sus participantes».
Fuster, en aquelles «Reflexions d’un ninot de falla» que s’iniciaven amb els mots citats al principi, fins i tot justifica la reacció fallera: «Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de ninot […] I la veritat és que les falles tenen, des del seu origen, aquesta funció de petita “inquisició” anual, i que els veïns de les ciutats i els pobles on en planten i en cremen admeten filosòficament la seva jurisdicció. Des d’un cert punt de vista, són com un “tribunal popular”, anònim i jocund, que exerceix la justícia pel seu compte i l’executa amb alegre bona fe.». No s’està d’insinuar, però, que els vertaders responsables no es trobaven entre els fallers del carrer: «En l’anècdota concreta que m’afecta, el tribunal “resultava escassament” popular, perquè la maniobra havia estat tramada en algun conciliàbul edilici».
El cas és que els articles fusterians sobre les falles —la majoria en espanyol, però aplegats en versió traduïda en Combustible per a falles (1967), un opuscle deliciós— són d’un respecte absolut per la festa. Bàsicament, perquè es publicaven, com ell sol apuntar, en moments pròxims a les festes josefines i eren, generalment, com gran part de les seves publicacions, el resultat d’un encàrrec —també, no ho oblidem, El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. En certa manera, els texts de Fuster han estat l’impuls, el rerefons, dels estudis més acurats sobre les falles. A més, en «Reflexions d’un ninot de falla», en lloc de carregar contra els qui l’havien incinerat, se centra en l’anàlisi antropològica del fet faller: «Cremar “ninots” és una operació que agrada molt en totes les latituds: però agrada més, encara, si el ninot passa a ser la representació grotesca d’un individu concret. I heus ací d’on surt el sentit “inquisitorial” —incruentament inquisitorial— de la falla». No refusa, però, d’explicar el seu cas particular: «La meva aventura com a “ninot de falla” era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera […] Crec que són ben compatibles la licitud del “tribunal” faller i el meu dret —el dret de qualsevol— a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema d’apreciació: si les falles estan al servei d’uns “criteris” o d’uns altres. I aleshores hauríem d’analitzar per què avui —avui— el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per “criteris”, com en aquest cas, d’una miopia cívica tan escandalosa».
Els mots finals de l’article reprenen el to de lloa envers les falles: «M’hauria agradat de veure’m cremar. Sempre m’ha divertit l’espectacle de les falles i, sobretot, l’opulenta conflagració final, la dansa fluida de les flames contra la nit plàcida del març. He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris interpretatius. Ara mateix —amb el socarrim en la memòria— he elaborat un paper per a un alt organisme estatal del Turisme projectat a una llarga difusió internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de temperament comprensiu. De debò m’hauria agradat assistir al meu acte de fe. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M’han dit que el “ninot”que em dedicaren se m’assemblava bastant. Els “artistes” fallers, escultors satírics, són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil angulós i accentuat s’hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats la meva imatge impàvida hauria estat una experiència singular. Llàstima! Una altra vegada serà…».
Tanmateix, tot és ben fàcil d’explicar. Tot plegat té ben poc a veure amb el fet que les joves valencianes es disfressin o no. Fins i tot té ben poc a veure amb el contingut d’El País Valenciano, un text a mitjan camí entre el llibre de viatges i la guia turística —això sí, molt exhaustiu, sense cap voluntat d’excessos aduladors i sense evitar la crítica si la considerava necessària; molt en la línia de la col·lecció «Guías de España» a què pertany. És una qüestió d’enveges. A algú no li va caure gens bé que Destino no li encarregués aquesta guia. Escriure-la representava situar-se al costat d’autors tan reconeguts com Pla, Baroja, Pemán o Ridruejo.
 |
| Portada del memorable llibre de Fuster que va alçar tanta polseguera. El País Valenciano fou publicat a Destino l'any 1962. Ai, maedéu!, que mala és la ignorància! |
La campanya, ben impulsada per les forces vives més reaccionàries del país amb bons contactes amb la direcció d’algun diari local —i permeteu-me que posi alguns dels noms que Fuster va voler obviar: Diego Sevilla Andrés, Francesc Almela i Vives, José Ombuena—, es va iniciar amb els fets que relatem i va culminar ja ben entrada la transició en el que es va acabar denominant la Batalla de València, que jo diria que encara no hem aconseguit de tancar.
Tot podria quedar en una anècdota si no hagués estat pel mal que va provocar a l’autor. Joan Fuster, jornaler de l’escriptura, va ser bandejat per les publicacions periòdiques de la ciutat. I podríem anar una mica més lluny i recordar que van arribar a posar bombes a ca seva. Però que ningú no m’acusi, per l’amor de déu, d’estar insinuant que van ser fallers els qui les hi van posar, que encara acabaré jo mateix convertit en ninot de falla —i a mi em costaria molt d’encaixar; crec que no tinc el temperament comprensiu del mestre.
↧
ENRIC MURILLO
 |
| Foto: Arxiu de Bucomsa |
Ha rebut diversos Premis Tirant a la millor banda sonora: els anys 1997, 1998, 2008 i 2009.
Ha estat compositor de la música en diversos audiovisuals, com ara les pel·lícules Arroz y tartana, Las alas de la vida, Una piraña en el bidet, Mariposa negra, El hombre de la nevera, Que nos quiten lo bailao, Danhiya (el jardín del harén), La camisa de la serp, Comida para gatos, etc.; els documentals De Valencia a Santiago, Desafío en el Mare Nostrum, Viatgem per casa; sèries de TV: Ruzafa 56, Danny and Daddy, Narigota. Cal destacar també la seua activitat en el camp de la publicitat.
Com a músic i compositor, ha treballat amb cantants com ara Paco Muñoz, Lluís Miquel, Patxinguer Z, Juan Bau, Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, Presuntos Implicados...
És autor dels arranjaments musicals del CD El cantar de la burrera (MFactory Music, 2009), treball discogràfic on ha participat com a director artístic i compositor d’algunes de les músiques del disc. Com a pianista, forma part de l’espectacle creat a partir del CD referit, amb Salvador Bolufer, Cristina Martí i Cèsar Monzonís.
S'ha encarregat de la producció i de la composició musical del treball discogràfic Estellés en solfa (MFactory Music, 2013), on també intervé com a pianista.
↧
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
 |
| Foto: Alberto Borja |
El currículum essencial de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) gira al voltant de dos eixos: primer, una família indispensable; segon, un grapat d’amistats d’aquelles que no s’acaben mai, passe el que passe.
A banda d’aquests fets vitals, al seu currículum acadèmic consta que és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Catalana. El darrer títol se'l va guanyar gràcies a haver defensat amb èxit, davant d'un tribunal amable, la tesi doctoral titulada «Una poètica dels sentits. Josep Piera: Poesia 1971-1991» que fou dirigida per Jaume Pérez Montaner.
A banda d'academicismes, hi ha hagut algunes sorts literàries que li han aportat autoestima. L’any 1992, haver guanyat el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, la qual cosa, a banda d’haver-li permès de publicar el seu primer llibre, Remor alè (València, 1993), li va propiciar belles coneixences personals i literàries que encara duren. L’any 1998 va publicar A les palpentes del vidre, i el 2002, Tots els noms de la pena, en l’entranyable i meritòria col·lecció «Edicions de la Guerra», de l’editorial Denes. L’any 2007, Flors a casa va merèixer els Jocs Florals de Barcelona, i amb això, l’autora, el reconeixement de Poeta de la Ciutat.
Ha estat inclosa a antologies com ara Contemporànies (1999), 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001), Imparables. Una antologia (2004) o Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo (Nàpols, 2008).
Sempre que pot, es dedica a divulgar el plaer de llegir, escriure o escoltar poesia, a través de l’organització de recitals poètics, o de qualsevol acte de dinamització literària. És responsable de la secció de Literatura del CEIC Alfons el Vell de Gandia i, des de 2015, representa, amb la designació estatutària de «Presidenta», el col·lectiu Saforíssims Societat Literària. Més enllà de càrrecs estatutaris, tot un honor. Dirigeix la col·lecció de plaquetes «Razef», d’Edicions 96, casa —en el sentit més humà de casa— en la qual treballa des de novembre de 2011.
Poemes seus han estat traduïts al castellà, a l’italià, al croat, a l’eslovè, al basc, al francès o a l’alemany.
L’any 2010 va coordinar el llibre col·lectiu For sale, o 50 veus de la terra, també a Edicions 96, del qual se’n va fer un espectacle que ja ha recorregut diverses comarques valencianes.
És (co)responsable de l’edició, juntament amb Josep Lluís Roig, de L’inventari clement de Gandia (2012), un llibre de V. A. Estellés que, l’any 2009, van descobrir que havia sigut el vertader guanyador del premi Ausiàs March de l’any 1966, i que, fins ara romania inèdit, a l’Arxiu Històric d’aquella ciutat.
L'any 2013 va publicar un àlbum il·lustrat, una narració llarga titulada Àngels de nata (Edicions 96; il·lustracions de Maria Alcaraz Frasquet), que reivindica que el sentit positiu de la vida, i la màgia que la imaginació i la literatura possibiliten, ho poden quasi tot.
És autora del text titulat L'Home del Capell de Palla, que funciona com a fil narratiu a l'espectacle homònim, juntament amb l'animació amb arena d'Amadeu Vives, i la música de Cristina Martí (dolçaina), Àlex Velázquez (piano) i Xavi Richart (dolçaina). Es va estrenar a Pedreguer l'abril de 2012.
En la faceta de traductora/versionadora s'ha atrevit amb la selecció de poemes El codi de la pell, de l'escriptora basca Miren Agur Meabe; i amb la novel·la juvenil, també de Miren Agur, titulada Què és l'amor, sinó...? Ambdues obres s'han traduït a través de les respectives versions al castellà fetes per l'autora mateixa.
Des de gener de 2013 administra el bloc Passa la vida.
La Coalició Compromís per la Safor-Valldigna acaba d'honorar-la amb el XV Premi Abril d’Acció Cívica Valenciana 2015, en la modalitat individual. Un reconeixement a la seua tasca literària i a la insistència per defensar la llengua i la cultura. Ella diu que tot això hi va genèticament incorporat, però agraeix la consideració i, sobretot, se sent honrada de formar part d'un palmarès molt ben nodrit al llarg de 15 anys de combativitat cultural nacionalista.
Però allò que més la satisfà interiorment, la dedicació que li ha proporcionat una part important de les alegries dels últims anys, és el fet de compartir l’assessoria lingüística —de la mà i sota el mestratge del professor Tomàs Llopis—, de la companyia artística Burrera Comprimida SA.
↧
SALVADOR BOLUFER
Pego (1953). Trobador. Ha compost nombroses creacions per a activitats parateatrals, musicals, radiofòniques i televisives, entre les quals destaquen els espectacles Burrera Comprimida (1999 a 2001), Deliris Escènics (2005 a 2009), les ambaixades de Moros i Cristians a Pego (1989 i 1997), el programa de ràdio Bon profit, a Ràdio Pego (1985 a 1989) i (1993 a 1996), i de televisió La sonata de la pecata minuta, a Canal 37 Marina Alta (2001 a 2003).Divulga les seues trobes interpretant les pròpies creacions, i també a través de publicacions de diversa índole, on cultiva el vers i la prosa a base de gramàtica salvatge i estrambòtica. És fundador i component de la companyia Burrera Comprimida, SA, grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Bolufer publicat l’any 1999 per Edicions del Bullent.
Els seus treballs han abastat diversos reconeixements, com ara el Premi Notable de l’any 2001 atorgat pel grup de debat Tertúlia i Arròs, de la Cadena Ser, per l’espectacle Burrera Comprimida; Premi Esteve Victoria de poesia (2005) de la Revista Pensat i Fet de València; finalista premi poesia Joan Climent (2003 i 2004) de l’Associació Iaraní de Gandia; 1r Premi Lluís Català (2004, 2006, 2008, 2009) de la FF de Gandia; i Premi Malva d’Alzira de poesia satírica (2007, 2010 i 2015), del qual ha estat també finalista els anys 2008, 2009 i 2014.
Ha dissenyat i intervé en l’espectacle creat a partir del CD El cantar de la Burrera (MFactory Music, 2009) on interpreta alguns dels seus textos de forma teatralitzada i amb acompanyament musical. És també recitador intèrpret dels poemes que s'inclouen al llibre-disc Estellés en solfa (MFactory Music, 2013). Diu que encara no té clar què vol ser de major.
↧
↧
CRISTINA MARTÍ
Pedreguer (1983). Va cursar els estudis de Grau Mitjà de guitarra al Conservatori Tenor Cortis de Dénia, amb Concha Ballester, els quals va finalitzar amb el Premi Extraordinari.
Va obtindre el primer premi en la X edició del Concurs de Jóvens Intèrprets Ruperto Chapí de Villena, així com el premi a la millor guitarrista del País Valencià en l’XI edició del Concurs Francesc Tàrrega de Vila-real. Realitza cursos de perfeccionament amb José Tomás, Carles Trepat, Manuel Barrueco, Hopkinson Smith, Josep Vicent Giner, etc.
Va finalitzar els Estudis Superiors de Guitarra en el Conservatori Superior de Música d'Alacant amb el professor Ignacio Rodes.
En altres àmbits musicals, cal destacar que està en possessió del Grau Professional de Música en l'especialitat de dolçaina, cursat en el Conservatori José Iturbi de València amb el professor Xavier Richart, on va obtenir el Premi Extraordinari, el qual es va atorgar, per primera vegada, en aquest conservatori.
Va obtindre el primer premi en la X edició del Concurs de Jóvens Intèrprets Ruperto Chapí de Villena, així com el premi a la millor guitarrista del País Valencià en l’XI edició del Concurs Francesc Tàrrega de Vila-real. Realitza cursos de perfeccionament amb José Tomás, Carles Trepat, Manuel Barrueco, Hopkinson Smith, Josep Vicent Giner, etc.
Va finalitzar els Estudis Superiors de Guitarra en el Conservatori Superior de Música d'Alacant amb el professor Ignacio Rodes.
En altres àmbits musicals, cal destacar que està en possessió del Grau Professional de Música en l'especialitat de dolçaina, cursat en el Conservatori José Iturbi de València amb el professor Xavier Richart, on va obtenir el Premi Extraordinari, el qual es va atorgar, per primera vegada, en aquest conservatori.
És coautora, juntament amb Rafa Soriano i Xavier Richart, de la col·lecció de llibres Estudiant la Dolçaina, Mètode Elemental. L'any 2010 va finalitzar el Màster en Musicoteràpia atorgat per la Universitat de Vic i, en aquest camp, va rebre el premi a la Millor Comunicació al Congrés sobre el dolor organitzat per l'Il·lustre Col·legi d'Infermeria de la Comunitat Valenciana. Actualment, és professora de guitarra al Conservatori Professional de Música Mestre Berenguer de Teulada.
És membre de diverses agrupacions musicals i realitza nombroses intervencions en espectacles poètics i artístics. Al grup Onades, és una de les dues dolçaines (juntament amb X. Richart) de l'espectacle L'Home del Capell de Palla.
Des de l’any 2005 ha acompanyat amb la guitarra els recitals de Salvador Bolufer (actualment amb la veu ferida); amb ell va enregistrar el CD El cantar de la burrera (Mfactory music, 2009), i va col·laborar en la gravació del disc Estellés en solfa (Mfactory music, 2013).
Continua sent l'alegria de la casa.
↧
BURRERA COMPRIMIDA, SA
Grup polifacètic que en els anys 70 va irrompre als escenaris del nostre país organitzant i interpretant paròdies per a falles. Des de llavors ençà, Burrera Comprimida SA (Bucomsa) ha practicat diversos gèneres del món de la faràndula en espectacles parateatrals, musicals, radiofònics i televisius, sempre buscant en el sentit de l'humor l'ingredient principal de les seues amanides escèniques originals i creatives. Des dels Festivals de la cançó fina i elegant de principis dels 80, on es parodiaven els certàmens a l'ús de l'època canviant-ne les lletres de les cançons, fins a les dues ambaixades de Moros i Cristians que han produït i representat a Pego (anys 89 i 97), Bucomsa va circular per diverses localitats amb aparicions tan inesperades quant a la modalitat com discontínues en el temps, però sempre intentant divertir i divertir-se amb la crítica social argumentada en clau d'humor i sàtira, i posada en escena a través de formes molt peculiars.
El grup en qüestió ha canviat de nom en múltiples ocasions (fins i tot, en algunes èpoques, fou anònim). Va ser l'any 1999 quan, com a conseqüència de la presentació del poemari satíric Burrera comprimida, de Salvador Bolufer (el “trobador” de la colla), va nàixer un espectacle desvergonyit que es va anomenar de la mateixa manera que el llibre. Més de 10.000 persones el van presenciar entre els anys 1999 i 2001. Aquest treball escènic va obtenir diversos reconeixements, com ara el de “Notable de l'any 2001” atorgat pel grup de debat Tertúlia i Arròs de la Cadena Ser. La forta identificació amb el títol de l'obra per part del centenar de persones que participaren en ella va ser decisiva a l'hora de batejar definitivament el grup com a Burrera Comprimida, SA (“Burrera” per part de pare, i “Comprimida” per part de mare).
L’any 2005, la companyia va iniciar la pràctica de diversos experiments teatrals basats en la sàtira produïda per Bolufer. Així, a l’espectacle Deliris escènics (2005-2009) s’entremesclaven interpretacions de burribromes poètiques per a guitarra sense orquestra amb paròdies arítmiques executades a capella. A partir de 2009, amb la incorporació del pianista i compositor Enric Murillo, fou enregistrat el CD El cantar de la burrera, d’on deriva l’espectacle homònim que actualment representa Bucomsa.
Els mateixos integrants es defineixen com una ONG clandestina que es dedica a comprimir burrera a base de faràndula salvatge i estrambòtica, marcant a través de l'absurd un punt d'inflexió entre la realitat i la fantasia..., perquè –diuen– el món és un enorme escenari on s'interpreta molta burrera expandida que necessita compressió.
↧
PASQUAL MOLINA
Gandia (1951). Metge. Especialista en cirurgia. Director de la Unitat de Patologia Mamària de Gandia i de Seno Diagnòstic, centre dedicat al diagnòstic precoç del càncer de mama.Conseller del CEIC Alfons el Vell. Organisme Autònom de l’Ajuntament de Gandia. És el Cap de l’Àrea de la Salut.
Articulista del diari Levante-EMV la Safor: Una setmana més, Anem fent! Articulista de Radio Gandia de la Cadena SER: Ara que en tinc cinquanta, Glossari impenitent, Políticament incorrecte, Des de la vorera. Col·laborador de les revistes: Gente de la Safor i Safor Guia. Col·laborador del diari Las Provincias.
Autor del Llibre del cinquantenari de la JLF de Gandia (1997). Autor del Llibre del cinquantenari de la Germandat del Crist de les Angoixes de la Setmana Santa de Gandia (2003).
Creador i editor del programa Temps de falles de Gandia Televisió.
Fundador de l’Associació Cultural Premi Iaraní. L’associació té com a fi la promoció i el patrocini de les publicacions en valencià sobre la festa de les Falles, i la promoció i el patrocini de les activitats culturals relacionades amb la festa fallera. L’associació patrocinà el Premi Iaraní al millor article d’un llibret de falla i en l’actualitat ho fa amb el Premi de Poesia Joan Climent al millor text o conjunt de texts poètics dels llibrets de falla. Els dos premis en l’àmbit de les comarques centrals valencianes. L’associació edita i coedita publicacions relacionades amb el món de la festa.
Membre de l’Associació d’Estudis Fallers de València que té com a objectiu fomentar i divulgar l’estudi de la festa fallera en les seues diverses dimensions (històrica, estètica, sociològica, literària, econòmica...) que permet valorar les Falles i percebre-les com el ric patrimoni cultural que són.
Ha dirigit, amb Vicenta Llorca, l’equip editorial del llibret de la Falla de Corea de Gandia, el qual va aconseguir el Premi Lluís Català al millor llibret de les falles de Gandia en diverses ocasions, així com també el Premi CEIC Alfons el Vell a la millor qualitat literària dels llibrets de falla, i l’any 2006, el primer premi de la Generalitat Valenciana a l’ús del valencià en els llibrets de falla.
És, per designació, assessor espiritual de Burrera Comprimida SA.
↧
TOMÀS LLOPIS
Tomàs Llopis i Guardiola (Beniarbeig, 1954). Resideix a Pego on és catedràtic a l'IES Enric Valor. És col·laborador en diverses publicacions d'orientació literària, especialment a L'Aiguadolç, de la qual és també membre del consell de redacció; i autor de llibres per a l'ensenyament (Curs de narrativa i Curs de poesia, amb Antoni Espí; Excursos i Traços, amb Antoni Espí i Isidre Crespo. Ha fet estudis i pròlegs sobre Enric Valor, Bernat Capó, Maria Ibars i Salvador Bolufer, entre altres, però no se’l pot acusar d’haver inventat la burrera, només va ajudar a comprimir-la en un llibre. Ha traduït La lluna fugissera (The fugitive moon) del poeta indi Satish Gupta.
Ha publicat dos llibres de poemes: Palau de cendra i Sospirs de Babel; un llibre de prosa de no ficció (amb David Trallero): Llibre de la Banda: 75 anys de la Unió Musical de Beniarbeig; dos llibres de narrativa infantil: El rei cec i Lluc i una novel·la juvenil: Les volves d’aquella neu. La seua obra de poeta i de prosista ha estat antologada repetidament. L'any 2012 va guanyar el premi Andròmina de narrativa, dels prestigiosos premis Octubre, amb la novel·la Hi ha morts que pesen cent anys.
Completa la seua tasca d’ensenyant i d’escriptor amb activitats de recitació poètica i i d’actor teatral aficionat a la companyia Butaca Teatre de Pego.
Dit tot això, se sent particularment satisfet de la seua obra no escrita, faceta en què destaca la brillant inducció de don Salvador Bolufer a recopilar i a publicar els seus poemes en un llibre, Burrera comprimida. Després de tan feliç esdeveniment, li ha recaigut l’honor de compartir la presidència de l’Acadèmia de la Burrera, on ocupa la cadira W, i l’assessoria lingüística de BUCOMSA amb la doctora i poeta Maria Josep Escrivà —Dama del Grau—.
Ha publicat dos llibres de poemes: Palau de cendra i Sospirs de Babel; un llibre de prosa de no ficció (amb David Trallero): Llibre de la Banda: 75 anys de la Unió Musical de Beniarbeig; dos llibres de narrativa infantil: El rei cec i Lluc i una novel·la juvenil: Les volves d’aquella neu. La seua obra de poeta i de prosista ha estat antologada repetidament. L'any 2012 va guanyar el premi Andròmina de narrativa, dels prestigiosos premis Octubre, amb la novel·la Hi ha morts que pesen cent anys.
Completa la seua tasca d’ensenyant i d’escriptor amb activitats de recitació poètica i i d’actor teatral aficionat a la companyia Butaca Teatre de Pego.
Dit tot això, se sent particularment satisfet de la seua obra no escrita, faceta en què destaca la brillant inducció de don Salvador Bolufer a recopilar i a publicar els seus poemes en un llibre, Burrera comprimida. Després de tan feliç esdeveniment, li ha recaigut l’honor de compartir la presidència de l’Acadèmia de la Burrera, on ocupa la cadira W, i l’assessoria lingüística de BUCOMSA amb la doctora i poeta Maria Josep Escrivà —Dama del Grau—.
↧
↧
PER AMOR A L'ART, de Josep Piera (a partir de l'escultura '25 d'abril de 1707', d'Antoni Miró).
Per Josep Piera
Columna d'opinió publicada a Levante-EMV, diumenge 28 de juliol de 2013.
Complement autoritzat de l'entrada: '25 D'ABRIL DE 1707', D'ANTONI MIRÓ. TORNA-LI, LA TROMPA AL XIC!
Fa anys que defense que la cultura i l’art —totes les arts— han d’estar per damunt de les legítimes discrepàncies que puguen tindre els partits o grups polítics, estiguen al govern o a l’oposició. Perquè és en les manifestacions artístiques, diguem-ne civilitzades, on millor s’expressa el respecte, l’estima i el grau de civilitat de governants i governats. Això, a escala de poble, de ciutat i de país. Per pensar així, he procurat i procure de fa temps actuar amb respecte i de manera no partidària ni partidista cap als representants institucionals de la meua ciutat i país.
Aquests dies passats, si més no, l’alcalde de Gandia, el senyor Arturo Torró, ha pres la decisió de traure del seu emplaçament una escultura d’Antoni Miró per traslladar-la vet a saber a on. I això, per la manera com s’està volent dur a terme, m’ha dut a manifestar públicament la meua contrarietat, demanant a les institucions culturals valencianes que impidesquen aquesta arbitrarietat. I ho he fet per amor a l’art i especialment per respecte a la cultura de la meua ciutat, Gandia. Una ciutat que, per la voluntat unànime dels seus representants municipals, inclosos el senyor Torró i el Partit Popular, em considerà no fa molt «fill predilecte de la ciutat de Gandia». I ha sigut per això, precisament, que m’he vist amb l’obligació ètica de manifestar-me contrari a la decisió que diuen que ja té presa l’alcalde de Gandia. Però ho he fet, que quede dit i clar, amb el màxim de respecte, amb total independència i per amor a l’art.
Quin sentit té ara, en un moment de crisi econòmica com el que estem patint, emprendre la despesa que suposa iniciar aquesta destrucció artística? Perquè a causa de les caracterísques de l’obra escultòrica d’A. Miró (un artista alcoià de prestigi reconegut) la peça quedarà malmesa entre el desmuntatge i el trasllat, siga on siga que la vulguen resituar. A més, l’obra commemora (manté viu el record), d’una fita històrica per als valencians, la de la batalla d’Almansa, aquella els mals de la qual «a tots alcança».
Per què es prenen decisions contra una obra escultòrica d’un alt valor artístic i simbòlic? A qui molesta? No és conscient el sr. Torró que amb aquesta actitud —si s’arriba a dur a terme el desmuntatge—, està carregant d’un enorme valor simbòlic l’obra en qüestió? No s’adona que a partir del moment que trasllade la peça a un altre lloc, està convertint-la en un símbol de present contra la barbàrie, la paranoia o la megalomania del poder? No li ha fet veure ningú, senyor Torró, que vosté mateix es transforma en un Felip V penjat cap per avall? El mal d’Almansa a tots alcança... No ho oblide. Recorde que equivocar-se és humà, com rectificar és de savis. I recorde, senyor alcalde, que jo ara parle com a escriptor i com a gandià. I per amor a l’art.
![]()
Aquests dies passats, si més no, l’alcalde de Gandia, el senyor Arturo Torró, ha pres la decisió de traure del seu emplaçament una escultura d’Antoni Miró per traslladar-la vet a saber a on. I això, per la manera com s’està volent dur a terme, m’ha dut a manifestar públicament la meua contrarietat, demanant a les institucions culturals valencianes que impidesquen aquesta arbitrarietat. I ho he fet per amor a l’art i especialment per respecte a la cultura de la meua ciutat, Gandia. Una ciutat que, per la voluntat unànime dels seus representants municipals, inclosos el senyor Torró i el Partit Popular, em considerà no fa molt «fill predilecte de la ciutat de Gandia». I ha sigut per això, precisament, que m’he vist amb l’obligació ètica de manifestar-me contrari a la decisió que diuen que ja té presa l’alcalde de Gandia. Però ho he fet, que quede dit i clar, amb el màxim de respecte, amb total independència i per amor a l’art.
Quin sentit té ara, en un moment de crisi econòmica com el que estem patint, emprendre la despesa que suposa iniciar aquesta destrucció artística? Perquè a causa de les caracterísques de l’obra escultòrica d’A. Miró (un artista alcoià de prestigi reconegut) la peça quedarà malmesa entre el desmuntatge i el trasllat, siga on siga que la vulguen resituar. A més, l’obra commemora (manté viu el record), d’una fita històrica per als valencians, la de la batalla d’Almansa, aquella els mals de la qual «a tots alcança».
Per què es prenen decisions contra una obra escultòrica d’un alt valor artístic i simbòlic? A qui molesta? No és conscient el sr. Torró que amb aquesta actitud —si s’arriba a dur a terme el desmuntatge—, està carregant d’un enorme valor simbòlic l’obra en qüestió? No s’adona que a partir del moment que trasllade la peça a un altre lloc, està convertint-la en un símbol de present contra la barbàrie, la paranoia o la megalomania del poder? No li ha fet veure ningú, senyor Torró, que vosté mateix es transforma en un Felip V penjat cap per avall? El mal d’Almansa a tots alcança... No ho oblide. Recorde que equivocar-se és humà, com rectificar és de savis. I recorde, senyor alcalde, que jo ara parle com a escriptor i com a gandià. I per amor a l’art.
PS de l'equip de redacció de Burrera Comprimida: quan li entre un poquet d'estima per la terra que xafa, senyor Torró, per la llengua que parla (de vegades) i per tanta gent perseverant de la nostra comarca com ha hagut d'esforçar-se per construir la cultura de primera fila que ara vostè vol esborrar amb el més deplorable dels menyspreus... Quan passe tot això, prometem que tornarem a posar-lo cap per amunt. De moment, el mantindrem en aquesta postura a l'estil felipista, que diuen que beneficia el reg sanguini del cervell.
L'oportú recurs fotogràfic a l'estil Felip V, en versió actual, és una pensada d'algun cervell entremaliat que el va deixar caure a Facebook. Prenguen-lo (si volen, clar) com una intervenció artística no exempta d'ideologia. Igual de marcada ideològicament com menystenir, obviar o frivolitzar les conseqüències de la batalla d'Almansa i tot el que significa per a la història del poble valencià, però... al revés!
↧
SOMNI MR (A Miquel Ruiz Gracia, des de la memòria actual)
Text: Josep Basset Alberola, artista, tabaleter, membre de la Colla Safor de dolçainers i tabaleters
Selecció de fotos i peus: M. J. Escrivà
Entrada enllaçada, amb vídeo: A cau d'orella. A Miquel Ruiz, en el record
Encara estic dormint o ja sóc despert?
Selecció de fotos i peus: M. J. Escrivà
Entrada enllaçada, amb vídeo: A cau d'orella. A Miquel Ruiz, en el record
Encara estic dormint o ja sóc despert?
Escolteu-me: vos he de dir que aquesta nit passada he somiat el Miquel. I ell, tan llustrós com sempre, amb la frescor que el caracteritza, s’ha plantat davant de mi tot preocupat i posant cara d’intriga m’ha dit:
Basset!, no puc llevar-m’ho del cap!: ié!, que me’n vaig anar ben lluny d’ací, prompte en farà un any i, no em vaig acomiadar de ningú de vosaltres! Jo, que sempre he intentat fer les coses el millor possible i, mira per on, ara crec que l’he cagat!
 |
| A l'esquerra de la imatge, el tabaleter Josep Basset; a la dreta, Miquel Ruiz, tabaleter i versador. Foto: Pere Huerta, novembre de 2006. Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna, Gandia. |
No puc llevar-me del cap, company, el remordiment que tinc tothora per no haver pogut parlar-vos amb la raó de tot el que al llarg del temps he compartit amb vosaltres. I ara patisc per si, sense voler-ho, us haguera fet alguna cosa que poguera ser mal interpretada.
Et pregue, per favor, que amb la teua veu digues als amics de la colla, i als altres que ja no hi són —com és Jesús Garcia—, que em disculpen del tot. Tu em coneixes i ho saps bé, però les persones de vegades ens solem equivocar prenent decisions que creus fer bones i de rebot, algunes vegades, solen esguitar agraviant els que tu mai no voldries tacar.
 |
| D'esquerra a dreta: Xavier Morant, Miquel Ruiz, Frederic Santamaria, Josep Basset. Amenitzant la festa al centre històric de Gandia. Plaça de Loreto, 2010. |
Dis-los, amic, que allà on sóc ara tan lluny de tot, on és el més enllà del blau cel, continue sent encara un dolçainer torrat al sol i en tot moment vestit de blanc. I que allí també se solen celebrar les falles i fer-se bones albaes; i que, en moltes d’elles, m’acompanya al tabal Tomàs Femenia que ja ho fa molt millor que Andrés Requena. Però, quan m’arriben compromisos més seriosos, me’n duc l’Arturo d’Aixa, perquè tu saps que sempre he buscat la qualitat quan és menester. Del cant d’estil, encara no n'he pogut formar grup, perquè no trobe ningú semblant a les veus acostumades de Núria i de Benet.
 |
| Miquel acompanyat per la seua cantaora preferida, Núria Santamaria, ambdós vigilats per la mirada somrient del senyor Basset. Foto extreta de la cinta del programa La sonata de la pecata minuta, emès per Canal 37 de la Marina Alta, l'any 2003. La Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor hi era la convidada en aquesta ocasió. |
El meu cap no para mai de pegar voltes entorn d’aquest assumpte. Ah!, i els Ministrils! Això sí que és una passada, amic, perquè tindre per càstig tants bons músics passejant per aquí i veure’ls ansiosos com es rifen el meu instrument, perquè té més grandària i dóna el so més greu de tots els d’ells, com fa la meua tenora, que ací encara no en tenien i en tenen molta necessitat, malgrat ser tots uns bons intèrprets de músiques de l’època Renaixentista. Crec que ben prompte deixaran d’anar coixos dels seus sonars, perquè tindran el que es mereixen.
Voldria, que, als balladors de les danses, els digueres també que estic ensenyant els passos dels balls nostres a dansadors de ballet clàssic, caribenys de color, a tirolesos panxuts i argentins de Buenos Aires amants del tango, tots eufòrics i més il·lusionats que un xiquet en el dia de Reis, tot per voler començar prompte a ballar com nosaltres.
 |
| I no podem evitar d'afegir-hi una segona foto amb Núria Santamaria, senzillament perquè aquesta instantània ens encanta. Gràcies a l'encert de Salvador Bolufer, que l'ha seleccionada des de la gravació del programa de Canal 37. |
A Raül, al Buble, Koa i amics d’eixides golfes, els dius que m’he portat la paella gran dels diumenges del Racó de Tomba i moltes gavelles de branca de taronger, per fer-la amb foc de llenya ben socarraeta i gaudir-la dinant entre Tomàs, Arturo i alguns ministrils, que diuen que no l’han tastada mai, i ni tan sols la coneixen.
A Frederic, mestre, company i amic, m’agradaria que li passares aquella carpeta blava que deu tindre el meu germà Àngel i on sempre em guardava les partitures que solíem tocar els tres, totes les vesprades dels dijous, allí al local d’Almoines. Demana-li-la, que ell de segur t’ho farà arribar. També als altres mestres estimats, a Juanma i a Hipòlit, fes-los aplegar el meu agraïment pel regal d’aquella melodia magistral de dolçaina al compàs del piano interpretada i tan emotiva en el silenci marxuquer d’aquella vesprada verda, que encara em toca el tendre, sempre que sona per dins de mi.
Ié! I a Ximo Vidal, li recordes que estic formant una banda del Tio de la Porra, amb artistes mediterranis reconeguts i vestits del blanc pur però, sense ulleres, ni cap nas postís. I li dius també que em sap greu l’afer dolent d’ara que està passant el Pluja Teatre i la cultura en general. Per això i altres coses ferotges, em sume com tanta altra gent a donar-los tot el suport i els desitge amb molta força que tot canvie a millor, ben aviat.
 |
| Participació de la Colla a la primera cavalcada del Tio de la Porra, durant la Fira i festes de Gandia, 2002. Foto presa al pati de l'Escola Pia de Gandia. Hi reconeixen Miquel?: és el del barret de la ploma verda. |
A la meua mare, als meus germans i família, no cal que els digues res, perquè sé que tots ells em tenen present dins del seu pensar i em porten tothora a prop dels seus cors. Ara, això sí, al meu nebot Carles, sí vull que li digues davant de tots que arreplegue tot el meu material musical que puga tindre escampat, perquè ell n’és l’hereu i el deixe encarregat de tindre-ho guardat i confiat al bon ús sempre, amb la il·lusió encertada d’haver-lo iniciat en aquest bell i enriquidor món dolçainer que jo mateix tant de temps he gaudit i he viscut, pertot arreu dels carrers socials d’aquesta Safor que tant m’estime; i como no, passejant-ho amb orgull per aquelles terres de fronteres, plenes d’altres llengües estranyes.
 |
| Alguns dels membres del Rebrot de Rafelcofer, on Miquel ensenyava a tocar la dolçaina. Carles Roig Ruiz, el seu nebot, és el que apareix a la part central de la foto, amb el tabal. Gener de 2013. |
I a Merxe!, ai!, la meua Merxe!, li has de dir com trobe a faltar la seua calor tendra! Quants anys de gràcia gaudida amb la mirada clara, orgullós que sóc dels seus somriures caminats, plens de llavors adobades d’estima. A ella!: heu de guardar-vos que no li falten mai el so viu del tabal i la dolçaina, perquè ella, ai ella!, ella, és el so dolç silenciós que mou, per dins i per fora, tots els meus somnis.
↧
LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «CORFOLL»
«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet
Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot
Fotos: Júlia Llorca Tauste
Gràcies a la meua feina editorial, hi ha moltes vegades que, casualment o voluntària, he d'anar a parar a l'origen de les paraules; a allò que en argot lingüístic es coneix com a «ètim»; que, al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, es defineix com a «Forma originària d’un mot», i que, si se'm permet fer-hi una miqueta de literatura, com és —ho reconec des del primer moment— la meua intenció, es podria entendre com a la voluntat de donar a conèixer «la vida secreta de les paraules», a manera de petit homenatge a la pel·lícula de l'any 2005, dirigida per Isabel Coixet. L'origen mateix de la paraula «etimologia», procedent del grec, ja ens desperta tot un món de suggeriments: etymología«sentit veritable d'un mot»; composta de étymos«veritable» i lógos«mot». És bonic, i important, i indiscutible, pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja sigut la seua forma originària en la llengua, més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Em referisc als i a les parlants que tinguen sensibilitat, clar, encara que siga una miqueta només, cap a les paraules amb què construeixen, peça a peça, a manera de corfolls d'una ceba, la llengua que parlen. Sembla una obvietat, veritat? Doncs no ho és tant. Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).
Per cert, pensava que havia sigut original anomenant «La vida secreta de les paraules» aquesta secció del Rebost de Bucomsa (filial de Burrera Comprimida SA) que voldria que, amb una certa periodicitat, protagonitzaren alguns dels nostres mots. Però, fent honor a la veritat diré que he trobat a la xarxa l'anunci d'una conferència titulada de la mateixa manera, i destinada igualment a incidir en «l'etimologia com a esquer didàctic». No està gens malament la idea. Si jo fóra docent li intentaria traure rasquit també.
CORFOLLés la primera candidata que escollim per iniciar aquest camí que volem sembrat d'estimes incondicionals amb les paraules.
Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), un corfoll és cadascuna de les vestes o fulloles que componen una ceba. I, curiosament, la paraula està documentada en diversos llocs del País Valencià, i també a Sort, al Pallars Sobirà català. I és que, moltes vegades, les paraules mateixes delaten la germanor entre els territoris on la paraula té vida.
El mot corfoll deriva de corfa, que és una paraula d'ús exclusivament valencià. I, segons el DCVB, que és un tresor per als qui estem malalts d'amor per les paraules, «trobar el mot corfoll a Sort, tan lluny de l'àrea ocupada pel mot corfa (limitada al País Valencià), s'explica pel fet d'esser la ceba en el Pallars un producte exòtic i importat de València, d'on segurament haurà arribat a Sort també el mot corfoll.» Així és que jo, que a més d'enamorada dels mots estic enamorada del Pallars, he descobert, gràcies a l'anècdota lingüística, un nexe més de proximitat afectiva amb aquelles terres pirinenques.
![]()
Gosaria dir que un altre diccionari, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és inexacte en la definició de la paraula corfoll que fa equivaldre a «Túnica de la ceba». El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) no recull la paraula. I el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) —el qual, des del meu punt de vista, pot ser útil per la informació dialectològica, i no tant com a referència normativa— diu igualment que corfoll és una «Corfa, fulla o capa de les que componen la ceba.» Al clau.
Ara bé, no sé què en pensareu vosaltres, però jo crec que on millor s'explica què són els corfolls que componen una ceba és en aquest poema de la incomparable poeta polonesa Wisława Szymborska. Un petit fragment com a mostra:
LA CEBA [«Cebula»]
Versió de Josep M. de Sagarra.
[...]
Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s’arranja i forma un cor.
[...]
Si us ve de gust, podeu escoltar el poema complet en la llengua original, mentre aneu seguint-ne la lectura en català, des del bloc Salms, de Josep Porcar.
Per últim, una altra vida secreta del «corfoll» és aquesta que ens fa veure l'amiga Àngela Guixot, que ha accedit a elaborar, a partir d'ara, un text literari que acompanyarà cadascuna de les paraules i de les etimologies que portarem fins ací. Amb els textos plens de suggeriments d'Àngela, i amb Júlia Llorca Tauste i les seues belles fotografies, intentarem fer veure quin tresor divers i inacabable ens poden descobrir algunes de les nostres paraules.
Per què l’asfalt no té corfolls?
En ser la ceba un vegetal tingut per bast i de poc valor, que té a veure amb la vida al camp i amb la rusticitat, sembla que la dita ‘Tindre més corfolls que una ceba’ és, net i cru, una metàfora degradant. I també la paraula corfoll, en segons quins diccionaris, és sinònim de tonto i, en segons quins altres, de llaurador inculte. Com ens hem deixat ben ensarronar, nosaltres...
...que venim de les sendes amb màrgens de pedra, i dels canyars que creixen vora riu, que venim de les séquies que volten bancals, i dels refranys que ens parlen de la pluja, i ens parlen de la ceba, que si és de Cap d’Any, fa bon averany.
El calendari de la ceba
Per tal de saber les pluges de l’any vinent s’ha d’agafar una ceba, just la nit de Cap d’Any, i traure’n dotze corfolls, un per cada mes. A partir d’ací, cal seguir esbrinant qui eren nostres iaios, i mantindre l’essència d’allò ens ha fet poble. Talment com els corfolls mantenen a recer l’essència de la ceba.
↧