Quantcast
Channel: El rebost de bucomsa

LA BURRERA EN TV. GALERIA DE FOTOS

$
0
0

Fotos pertanyents a diversos programes de La sonata de la pecata minuta. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat de les fotografies no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava el programa:

A través de les diverses seccions i dels gags que preparàvem 
cada setmana, informàvem sobre les ventures i desventures
de cada moment, i parodiàvem, en clau d'humor,
 les ridiculeses de l'època.


-------------------------------------------
"LA SENYORA MARIA" era un personatge espiritual que
presidia el programa i marcava un punt d'inflexió
entre la realitat i la fantasia. Cada setmana li miràvem
els ulls a través de la càmera, li déiem guapa,
i li confessàvem les nostres alegries, les nostres penes
i les nostres emocions.
-------------------------------------------

Malva Ordiñaga (esquerra) i Cristina Seguí (dreta) representaven, respectivament, els papers de lady Malva i la senyoreta Cristina.
Dues joies artístiques i humanes, i dues autèntiques bombes
 de rellotgeria. Guapes, mesqueguapes!
-------------------------------------------

El mestre Giovani Pastoreli (esquerra) era aleshores el director
de Canal 37. Exercia com a director tècnic del programa
des del control instal·lat dins el mateix plató. Cèsar Monzonís
(dreta) era el dimoniet emplomat de la Pecata Minuta. 
-------------------------------------------

Joan Castejón, Vicent Torrent (Al Tall), Vicent Balaguer i Tomàs Llopis
són alguns dels més de 300 convidats que van passar pel programa.
Instantànies de Joan Pellicer i Miquel Samper (Michel) durant les seues
respectives intervencions.
Joan i Miquel, així com Pep Bas, Vicent Pérez, o Joan Monleón
ja no estan entre nosaltres. Tindrem oportunitat de recordar-los
en propers capítols de Talls i retalls.
Mirar cada setmana els ulls de la sra. Maria i parlar-li
a cau d'orella televisiva era un goig indescriptible.
                                 
                               
L'amplitud i la qualitat de l'equip humà del programa permetia provocar
tota classe de situacions, per insòlites que foren.


La carxofa microfònica
 de la Pecata Minuta.


Instantànies extretes de diverses edicions.

La Castanya, Pepa Guardiola, Ximo Rovira i Joan Monleon
foren alguns dels convidats al programa.
-------------------------------------------


A l'esquerre, instantània de la primera capçalera de La Sonata
de la Pecata Minuta, on es veu Cristina Seguí tan guapa com sempre.
Per una fatalitat, Cristina no es va incorporar al programa fins
al segon any, i ho faria amb notable èxit. A la dreta, Nando Lapuente alçant acta de tots els volantins que es donaven durant les emissions.


En els primers temps, el plató es configurava com si fos
un estudi de ràdio, on l'acció dels locutors de mentidetes
s'interrompia sovint per exigències del guió.


El gran Tito, col·locat darrere un marc i amb una tela negra
de fons, feia l'efecte d'un quadre que, de vegades, adornava
el plató. El quadre prenia vida en els moments més emotius
del programa. A la foto de la dreta es pot veure la taula
de les tertúlies sota la vigilància del referit retrat.


El mestre Giovani Pastoreli, aleshores el director de Canal 37,
al control tècnic del programa. El cantant Luis Alberto i els il·lustres
Pepe Crespo i Teresa Ballester (llavors alcaldessa de Pedreguer),
també van passar pel programa.







DOLÇAINERS I TABALETERS DE LA SAFOR
Núria i Frederic Santamaria, Miquel Ruiz, Andreu Puig
i Josep Basset protagonitzaren com a convidats 
un dels programes. La foto de la dreta és total: Núria
cantant una albà mentre Miquel, el versador, li 
xiuxiueja la lletra a cau d'orella.


La Sonata de la Pecata Minuta plorava i reia
amb tots els registres del sentiment,
i cantava i ballava amb totes les vares
de la burrera.



Alguns dels convidats il·lustres:
Carme Alemany, Jesús Moncho,
i els músics Ariel, Miralles i El Ripo.



Col·laboradors del programa:
Quartet de les rates (un quartet de tres components);
Carlos Miralles, Ferran S. Lapuente i Imma Crespo.
El rellotge fotografiat mostrava als espectadors
que el programa s'emetia en rigorós directe.


Betlem vivent que encapçalava un programa de Nadal de l'any 2001.
La burreta que escalfava el pessebre pareixia real, però el Jesuset
resultà ser un impostor.

Dos aspectes del que fou durant un temps la part central
del plató d'hivern de la Pecata Minuta.

Paròdia secció del cor (plató d'estiu).
Els srs. Monzonís i Bolufer discutint (en directe)
 al plató d'hivern com si foren dos edils.
La srta. Cristina transmetent alegries.
Lady Malva: l'altra alegria de la casa.

Transmetent una radionovel·la rebordonida,
sota l'estreta vigilància i control del mestre Giovani Pastoreli.




ENTRE LA PARAULA I ELS SENTITS. Jornades de poesia contemporània catalana i mexicana (Mèxic, 13-31 d’octubre de 2010).

$
0
0
El text daquesta entrada ha estat publicat a Estudis Romànics[Revista de la Secció Filològica de lInstitut d’Estudis Catalans], vol. 34 (2012), pp. 669-728.

[Si volen llegir la introducció que acompanya aquest article, cliquen ací].

Text: Jordi Marrugat
Fotos i peus de foto: M. J. Escrivà 

Les jornades, amb una trentena d’actes programats, van ser organitzades per l’Orfeó Català de Mèxic, amb el suport principal de l’Institut Ramon Llull. El títol remarcava un fet clar: l’organització de les jornades −els continguts de les quals foren inicialment dissenyats pels joves mallorquins Pere Perelló, que actualment resideix a Mèxic DF, i Jaume C. Pons Alorda− proposava una identificació de la «poesia contemporània» amb la que es realitza en la paraula, però també més enllà d’aquesta. Conseqüentment, Joan Brossa hi fou el principal homenatjat: es representà Cabaret Brossa, muntatge teatral a partir de textos de Brossa dirigit per Perelló, en algunes representacions del qual s’introduïren números d’«antimàgia» de Carles Hac Mor i Ester Xargay; s’exhibiren de forma itinerant dotze facsímils de poesia visual brossiana; es projectà No compteu amb els dits i Nocturn 29 a la Cineteca Nacional; i es féu un recital en homenatge a la seva figura, presentada al públic mexicà per Glòria Bordons. 

Ester Xargay, a Cabaret Brossa,
en una imatge extreta de la pàgina
www.poesiacatmex.wordpress.com
De fet, la majoria dels recitals tenien com a motiu l’homenatge a algun poeta català. Es buscava així difondre internacionalment la nostra tradició poètica, alhora que incentivar els vincles de l’actualitat amb el passat. El fet, però, també incita a especular sobre els gustos dels poetes joves d’avui −més d’un dels assistents a les jornades signarien la tria per bé que el responsable últim en fou Perelló. No és probablement una casualitat que no hi hagués cap recital en homenatge a Josep Carner, Carles Riba o J. V. Foix, per bé que tampoc no se n’ha de deduir una animadversió envers aquests poetes −Perelló mateix té un poema titulat «Nabí» pel llibre homònim de Carner, envers el qual expressà la seva admiració. Calia triar. I en la tria queda palesa la preferència per la proximitat temporal i els marges del discurs històric hegemònic fins avui. Blai Bonet fou homenatjat per Pons Alorda, Pau Vadell i Pau Gener Galin −de fet, ja havia estat un referent clau d’El poder i la fortor, extens poema coescrit pels dos primers i Joan Tomàs Martínez−; Vicent Andrés Estellés fou recordat com a poeta nacional, simbòlicament des de l’Orfeó Català de Mèxic; a Palau i Fabre se li dedicà el recital fet a la Casa Museu del poeta Ramón López Velarde; Miquel Bauçà fou evocat, pensant en el bell títol d’El crepuscle encén estels, sota el cel brillant del Planetari de l’Instituto Politécnico Nacional; i en el darrer acte es recordà Joan Vinyoli, autèntic clàssic reivindicat des de fronts molt diversos de la poesia catalana actual. En cada recital el crític que signa aquesta crònica presentava al públic el poeta homenatjat; tot seguit, els poetes catalans recitaven poemes d’aquest; i, finalment, poetes catalans i mexicans recitaven poemes propis.

Víctor Sunyol i M. J. Escrivà, al Casal Català de la Península de Yucatán.

A més, es feren dues taules rodones de debat teòric sobre la poesia actual i una tercera dedicada a l’exili català a Mèxic, que també fou recordat en la inauguració de la Biblioteca del Casal Català de Yucatán batejada «Abans de l’alba» en homenatge a Ferran de Pol.

Públic assistent a lacte dinauguració
de les Jornades al Palacio de Bellas Artes.
El quart per l
esquerra és Martí Soler Vinyes,
gerent editorial de Fondo de Cultura Económico.
El 21 d’octubre, la inauguració dels actes, amb sorprenent èxit de públic sota els murals de Siqueiros, Orozco, Rivera, la Sala Boari del Palacio de Bellas Artes era plena, oferí als mexicans una visió general de l’immens i diversíssim panorama en què es desenvolupa la poesia catalana dels anys 70 ençà, exemplificat de viva veu pels protagonistes de les jornades. Recitaren, doncs, poemes des d’autors que començaren la seva trajectòria en aquella dècada, Hac Mor i Víctor Sunyol, fins als joveníssims Pons Alorda i Vadell, passant per Xargay, Maria Josep Escrivà, Eduard Ramírez, Perelló i Gener. Al llarg de deu dies cada poeta va tenir ocasió d’anar exposant la seva concepció de la poesia, que conté aspectes divergents, però també alguns de coincidents, amb la de cada company. Ho van fer per diversos centres culturals de Mèxic DF i per diversos estats mexicans. 

Hac Mor va deixar clara la vinculació de la seva poesia a la voluntat de qüestionar tot saber donat. Els seus recitals es caracteritzaren per generar debats. Ja en l’acte inaugural provocà la intervenció del públic en relació al concepte d’«antipoesia» la poesia entesa com un atac a les fórmules que queden establertes com a «poesia». O, posteriorment, polemitzà entorn a la idea d’interpretació de l’obra d’art tot defensant la necessitat que aquesta no signifiqui ni sigui interpretada.

Aquest que es veu per darrere és Carles Hac Mor, caminant pausadament
de cara a la piràmide de la Lluna, al llarg d
aquesta impressionant
Calçada dels Morts, del lloc arqueològic precolombí de Teotihuacan. 

Per la seva banda, Sunyol manifestà el seu distanciament d’experiències com la brossiana en tant que la pròpia recerca és exclusivament lingüística, una lluita contra la llengua per tal d’esdevenir languageless i poder trobar així la vida, el món. Tal com llegí en un acte, «es tracta de partir de la llengua, l’únic que es posseeix, l’únic que s’és» per «fer-la arribar al balbuceig essencial, germinal, primigeni» «a través d’un camí auster d’ascesi rigorosa» que destrueixi sistemes, enganys, presons. Així mateix va debatre amb Escrivà per la relació que proposaren entre poeta i públic: Sunyol no escriu pensant en el lector, mentre que Escrivà defensava que cal tenir-lo present per dur-lo cap a la poesia. 

Alguns membres del grup abans de començar lespectacle Cabaret Brossa, que es representà a lespai Museo Diego Rivera Anahuacalli.
Pere Perelló (abillat amb granota de feina) s
encarregà de la direcció de lobra.
Al centre
de la imatge hi ha Marta Puig: una altra de les nostres benefactores.


De fet, el compromís ètic és part essencial de la poesia d’Escrivà per exemple, quan en un dels poemes que llegí apareix «l’obscenitat» amb què un milicià «ignora la mort dels altres homes» i el social, un aspecte cabdal a la seva activitat. Ella mateixa va exposar en una taula rodona el projecte poètic de defensa de la terra valenciana en època d’especulació immobiliària salvatge que havien estat l’antologia For Sale o 50 veus de la terrade la qual tingué cura i els recitals que l’acompanyaren. Semblantment, Ramírez es presentava com un poeta «vitalista» i «combatiu» en un sentit ampli del terme: combatiu «contra la decepció, la desídia, la submissió, la sordidesa i la rutina» ha escrit d’ell Enric Sòria. Alguns dels versos que recità ho certifiquen:

jo sóc militant
amb fantasia i cada sol.
Tropa de la llengua i del vi,
perquè sols la paraula esmena
en dibuixar de nou el món,
i el vi millor pot demostrar
als llavis l’obra del sabor.

A la seva manera, i en un sentit més directament polític, Hac Mor també va combatre en llegir, el 30 d’octubre, en la clausura de les jornades al Centro Cultural de España, l’«Oda nupcial» que havia escrit amb motiu del casament de la infanta Cristina a Barcelona: 

Vinga, vinga anem a bodes,
odes-odes! I aquesta oda

poda-poda i crida: Visca
la República, pública-pública!
Monarquia? Anarquia-anarquia!

A fora el Borbó, colló-colló!

Així mateix, Perelló hi llegí una denúncia poètica de la Mallorca actual i una crítica al fet que l’any 2009 s’hagués reprès el retrògrad lema «Fe, Pàtria i Amor» als Jocs Florals de Barcelona que, en el 150è aniversari, proposaren premiar una composició inspirada en aquesta tríada: «Car ja s’ha dit tot/ Pens/ D’aquestes flors/ De l’esllanguiment/ Que mos són Fe, Pàtria/ I Amor/ Au, idò:/ A prendre bon vent!» Perelló presentà aquest poema al concurs que, no cal dir-ho, no el premià. Versos indestriables d’una concepció de la poesia contraposada a la de l’anomenada poesia de l’experiència («Recercant/ La confessió// El poema esdevé/ Violència»), que Perelló exposà en una altre acte amb la lectura d’aquesta poètica:

Detall arquitectònic de lantiga
ciutat maia d
Uxmal.

Temple
De magna e-
Ficiència

El poema
És
Tan sols
El que
És

(ni transcendent ni mimètic
ni hermètic ni complaent):
Les cinc potes d’un moix
Dins un cercle quadrat.




I encara Ester Xargay també va tenir ocasió de participar d’un ambient combatiu, en aquest cas feminista, en assistir a la segona trobada de dones dins el programa «Mujer: escribir cambia tu vida».

Pau Vadell, amb carasseta, intervé
en una taula redona a la llibreria
del Fondo de Cultura Económico.
Al darrere, en un vídeo de Canal 33,
amb Joan Tomàs Martínez
i Jaume C. Pons Alorda.

Conscient de la provocació, Hac Mor també denuncià els recitals de poesia entesos com a espectacle d’atracció i seducció, mentre Pons Alorda i Vadell actuaven premeditadament amb la voluntat de cridar l’atenció del públic, encara que això comporti certes renúncies en una taula rodona, Pons Alorda va mostrar la plena consciència amb què concep que el poeta actual ha de ser alhora escriptor, showman, representant de si mateix, activista... per tal de poder existir i ser visible en el camp immens de la societat de l’espectacle. 

Per això els seus recitals eren una barreja de tradició acompanyant-se d’una simbomba, improvisaven gloses i convidaven a fer-ho, transgressió en l’homenatge a Brossa, Vadell, en lloc de recitar un poema propi, va agafar un donut d’una capsa de Dunkin’ Donuts i li va col·locar una corbata oferint al públic Mr. Yankee i espectacle desvergonyidament proper a la víscera televisiva Pons Alorda rebolcant-se com un mico sobre una taula mentre crida «Monkeyman, Monkeyman, Monkeyman», «per ell és igual ballar damunt la taula/ com cridar Déu i començar a parlar-li», perquè ell és «la natura perfecta de l’home primitiu,/ el retrat ideal de l’home absolut». Tot lligat per una reivindicació vitalista, anti-racionalista, sexual, hom diria que hormonal, de l’experiència directa de l’instant: 

Al Centro de Eseñanza de Lenguas Extranjeras, de la UNAM,
Jaume C. Pons Alorda en el seu paper de Monkeyman.
Veuen com el crític Marrugat no inventa res...?

«Només la luxúria ens pot guiar en un camí dreturer», «M’esgarres la carn de l’os/ i no queda llenca per xuclar», «la carn sempre vol carn/ i mai res la detura»: entusiasme omnímode de joventut extasiada en la poesia: incontinència i eufòria el títol d’un llibre de Pons Alorda, Perelló i E. Sánchez-Rubio és Els (in)continents eufòrics.

Semblantment, dalt l’escenari Gener esdevenia un autèntic seductor que hipnotitza el públic cap a la seva poesia convertida en espai de recerca de sentit existencial: «La meva vida/ és una ampolla/ llençada a mar/ amb un missatge/ escrit a dins». El públic aprenia i repetia amb gust:

som una part dels abductors de les paparres
que s’agafen al pelatge
del bitxo monstruós que és l’existència

fem el viatge junts i en soledat

som siamesos incomunicats. 

...que en mexicà, com es pot veure projectat a la imatge, seria:
Somos una parte de los abductores de las garrapatas...
Les traduccions feren un gran paper de comunicació entre el públic
i els escriptors.

I això ja obria una via a la presa de consciència i la comunicació.

En canvi, l’interès de Xargay per la tradició i la renovació de mitjans poètics té tot un altre sentit que en Pons Alorda i Vadell: els seus recitals també inclogueren la incitació a acompanyar-la en el cant d’una jota o una ranxera, mentre que en una taula rodona va exposar el seu projecte de fer un recital amb poetes interactuant simultàniament des de diversos llocs del planeta connectats per internet. De la mateixa manera, la seva obra inclou des de la renovació de formes poètiques tradicionals fins a videopoemes, passant per la reescriptura de poemes d’altri: un joc amb les convencions l’Oulipo és un referent clau de Xargay que, mitjançant el diàleg amb el passat, busca la diversió no ingènua en la transformació d’aquest.

Totes aquestes concepcions tan diverses de la poesia entraren en contacte en taules rodones i debats amb les del públic i els poetes mexicans participants a les jornades potser en intercanvis no prou aprofundits. Entre ells destacà Max Rojas, un vell murri la personalitat del qual causà tanta simpatia entre els catalans com impressió els seus poemes, tirallongues torrencials de llenguatge desfermat perquè hi ha «dolor,/ allá donde la lengua en su charcal se estanca», aspecte alògic i metafísic «la funesta habitación en que los cuerpos se despueblan/ y queda nada más el hueco que dejan los fantasmas cuando parten», tanmateix dedicades als «cuerpos» «injuria o sed de amor: carne mordida», homentajats i reverenciats com a essència de la vida. Des del pol oposat a aquesta reivindicació dels cossos, en el seu culturalisme extrem, Alejandro Tarrab mostrà apreci per l’obra de Brossa. I encara major fou l’entusiasme de Roxana Elvridge-Thomas envers la llengua i la cultura catalanes. Ella fou l’encarregada de presentar en diverses ocasions els nostres poetes.

Una imatge del poeta mexicà Max Rojas (molt interessant), en una lectura
al teatre
Guillermo Romo de Vilar, de la ciutat de Pachuca, estat d
Hidalgo.

Però el contacte entre la cultura mexicana i els poetes catalans deixà encara uns fruits molt més concrets. Les jornades es realitzaren coincidint amb les festivitats prèvies d’una de les celebracions mexicanes més importants, el Dia de Morts. Durant aquestes dates, és tradició recitar, inventar i difondre uns versos satírics populars anomenats calaveritas que, prenent la forma d’epitafis humorístics, fan burla de tota mena de personatges públics o de la pròpia mort com aquesta justament cèlebre calaverita dedicada a Diego Rivera:

Este pintor eminente
cultivador del feísmo
se murió instantáneamente
cuando se pintó a si mismo.

Els poetes catalans i fins el crític que els acompanyava participaren d’aquesta tradició escrivint calaveritas com aquestes, algunes de les quals formaren part d’un recital bilingüe de calaveritas:

A Walt Whitman

Arribant cap al peu pla
de l’engany se n’adonà:
l’individu no és la mort, 
la gran mort és el ramat.
Pau Gener Galin

Calavera escultòrica amb un clar
missatge polític.

Aquestes figures s
assemblen bastant
als nostres ninots de falla,
però aquests en versió descarnada.
Al Zócalo en su Fiesta de 
Muertos

Quina festa! Quanta gent!
La mort canta i va fent.
La vida parla de tu,
quan moriràs: tururú!
Ester Xargay

A un dels poetes més
putrefactes
de la
literatura espanyola

Quan vingui aquella oreneta
a fer niu al teu balcó,
pensa que pot ser el poeta:
mata-la a cops de bastó.
Víctor Sunyol

Si no hi cap,
li tallarem lo cap;
si no hi entra,
li tallarem lo ventre;
si no hi jeu,
li tallarem lo peu.
Carles Hac Mor

Absents, però no tant

Com un collar de penjolls
sempre a tocar de la pell,
com un rosari d’estimes
que m’ajuden a ser jo.
Eduard Ramírez

Os cuento un cuento intenso:
un amigo tiene suerte,
con un pollazo inmenso
Xavi se chingó a la muerte.
Jaume Pons Alorda

Al mal poeta

El mal poeta, jeràrquic,
es creu superior, fantàstic.
I acaba sempre morint
de tant mirar-se el melic.
Jordi Marrugat

Tots aquests contactes culturals han deixat altres traces: en el bloc www.poesiacatmex.wordpress.com; en la crònica de les jornades publicada al núm. 54, de gener del 2011, de Caràcters; en les múltiples filmacions amb les quals es prepara un reportatge dirigit per Óscar G. Hernández; i, probablement, en la futura obra d’alguns dels poetes que participaren a les jornades. S’engegaren alguns d’aquells moviments, relacions, coneixements i coneixences tan necessaris per al bon funcionament de la cultura, que no haurien estat possibles sense la logística organitzada impecablement per diversos catalans residents a Mèxic: Neus Ortega, Xavier Martínez, Carles Bondia, Marta Puig i Pep Companys, amb el suport de l’Orfeó Català de Mèxic, l’Instituto Nacional de Bellas Artes, el Club Catalán de Negocios, la Universidad Nacional Autónoma de México i la Generalitat de Catalunya. Gràcies als esforços impagables de tots ells, les jornades foren un d’aquells rars esdeveniments en què persones i institucions s’alien per vèncer els tristos condicionants mercantilistes de la societat actual, fer que la poesia hi abandoni momentàniament el seu paper de parenta pobra i conspiri amb èxit gairebé es diria que misteriósa favor d’una cultura i una humanitat millors.
Mèxic DF, una ciutat de dimensions quasi impossibles, amb 20 milions dhabitants i a 2.000 metres daltitud.

«FUM», DE JOVI LOZANO-SESER

$
0
0
Text: Jovi Lozano-Seser
Fotos: Natxo Francés
 

Podia haver passat.
Havia d’haver passat.
Havia passat abans. Després.
Aquí a prop. Més enllà.
De fet, ha passat, però no pas a tu.

T’has salvat perquè anaves el primer.
T’has salvat perquè anaves l’últim.
Wisława Szymborska, Un cas qualsevol


Birkenau, 14 de juliol de 1944. 11:48 hores. Batzegada per l’oficial, Edna baixa a empentes i rodolons del tren sense deixar caure la petita Keren, ben encongida entre els seus braços. Avesada al desconcert, la xiqueta ja no plora. La munió de presoners, tot un devessall d’ànimes esmaperdudes, és adreçada cap a les portes d’Auschwitz II, on els responsables del camp componen a corre-cuita grosses fileres que s’enfilen espantadisses cap a les dutxes. Un general escridassa, tan irònic com mentider, les instruccions: primer se’ls rentarà i desinfectarà; tot seguit ja procediran a la selecció de treballadors.


Les darrera embranzida dels soldats les encarrila cap a una de les naus. Edna esguarda els ulls de la filla, com comencen a reviscolar entre els crits i les corredisses que les envolten. Disten sols una desena de metres de la portalada de les càmeres, on les primeres nouvingudes comencen a despullar-se de pressa, tal com els indica l’operari en la seua escarida explicació. Roba fora. Anells. Mocadors. Tot el que porteu al damunt, lliure-ho ací! El munt de pertinences, apilat al costat del mur, augmenta amb escreix mentre. Edna desembolcalla la rústega vestimenta casolana de la filla, qui en accedir a l’interior de l’estança fa una breu rialla, potser enardida pel mormoleig de tanta dona nua giragonsant sota les aixetes, a l’espera d’una aigua tan cobejada. Edna se n’alegra, sobretot per Keren. Fa mesos que no gaudeix d’un bany i té les natges escaldades, plenes de nafres. Aquest ruixim matiner, doncs, compensarà els mesos de sofriment a l’anterior camp, on ni tan sols tenien llençols a la caserna. 



Fet i fet, l’engegada de les canonades enceta una allau de murmuris. Un vapor escalfeït raja del sostre i amara el recinte d’una dolcesa inèdita. En pocs segons, les parets traspuen una boira humida i ardent alhora: el zyclon-b envaeix així una atmosfera que fins fa poc vessava d’esperança i ànsies d’higiene. El somriure de Keren, tot d’una, s’esblaima. Edna la prem amb força i li acarona les galtes. Potser, no hi ha temps per carantoines. Sols gosa tapar-li les oïdes, per tal que no escolte els crits que les circumden. No hi ha aigua ja. Sols fum.



El relat titulat Fum, de Jovi Lozano-Seser, resultà guanyador
en el IV Certamen de relat breu Enric Valor de la Vall de Guadalest.
Al marge d'aquesta edició electrònica, aquest text roman inèdit.


Les tres fotos de Natxo Francés que utilitzem per il·lustrar aquest text
formen part de la la sèrie
Praga-Cracòvia-Auschwitz.

Sempre és un luxe que Natxo ens permeta utilitzar
el seu material fotogràfic.


Per anar a la pàgina principal: "CONTRA EL FANGAR DE L'EXISTÈNCIA": L'ESCRIPTURA SEGONS JOVI LOZANO-SESER, cliquen ací.

¡VIVA CERVANTES!

$
0
0
Text: Lluís Miret Pastor
Peus de foto: MjE
El nou retall era un no res comparat amb esporgades anteriors. La Conselleria de Cultura havia aplicat ajustos superiors amb pocs problemes i molts somriures. Però ara hi havia un detall nou i inquietant: ja no sabien d’on treure.

−I els llibres? −va suggerir el Secretari Autonòmic de Bous Embolats.
−Fa temps que no donem un euro −va respondre la Consellera.
−I el teatre? −contraatacà el Director General de Revetles.
−Tampoc.



La situació actual d'estrangulament social i econòmic
ha agusat l'enginy de la creativitat artística.
És el cas per exemple, dels humoristes gràfics.
Angle editorial ha publicat un llibre titulat Enfoteu-vos-en, que
recull mostres d'aquesta modalitat de crítica enginyosa.

−Un moment! −el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets va demanar l’atenció dels presents−. Si no podem disminuir les partides, caldrà augmentar els ingressos.
−Com? −va preguntar amb un somriure sorneguer el Director General de Cordades i Despertades.
−Augmentant els impostos sobre la cultura −respongué el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets, tot pagat del curs i mig d’ADE que va aconseguir acabar.
−Però si això ja ho hem fet! −respongué el Sotsdirector de la Fundació Valenciana de la Xaranga.



A la pàgina d'Angle editorial podem llegir, referit al llibre Enfoteu-vos-en:
"és el darrer projecte de Dibuixants Sense Fronteres.
Un llibre il·lustrat, divertit, en el qual els principals ninotaires
del nostre país combaten la crisi amb els llapis ben esmolats."

−A veure, presteu atenció −demanà la Consellera−. La situació és molt greu. Si no trobem on actuar, caldrà retallar en càrrecs directius.
−Nooo, nooo…−la sala de reunions de la Conselleria de Cultura era un clamor. Els teclats de les BlackBerry i els iPhone treien fum per davall la taula. Centenars de missatges d’auxili eixien alhora cap a poderosos i influents padrins.
−Un moment −va tallar el Subsecretari Autonòmic de Cacauades Vàries−. Siguem seriosos. Ha de quedar algun funcionari per putejar, algun interí per acomiadar…
−No res.

Andrés Rábago García, El Roto,
ha guanyat el Premi Nacional d’Il·lustració 2012.
Segons els mitjans, al dibuixant d'El Paísse li ha valorat:
"su visión crítica, poética, aguda e inteligente  
que nos ayuda a reflexionar sobre cómo somos y cómo vivimos".
La gent de Burrera Comprimida voldríem acostar-nos
a aquestes virtuts d'El Roto, encara que ens ruboritze reconèixer-ho...

−Jo crec que tinc la solució −els rostres dels presents van girar-se cap al president de la Fundació per a Mantindre a Ratlla la Cultura Indígena. A pocs se’ls escapava que era el cervell en l’ombra de la senyora Consellera.
−Il·lumina’ns −atorgà l’ama del carxofar.
−Tots els pobles tenen un autor de referència, el que es coneix com un clàssic. En canvi, els valencians en tenen dos.
−Ah, sí? −van preguntar uns despistats.
−Sí. Es diuen Ausiàs March i Joanot Martorell.
−Aaah −respongueren encuriosits.
−Els francesos tenen Molière, els anglesos Shakespeare, els espanyols Cervantes…
−¡Viva Cervantes!−va cridar el president de la Fundació Valenciana d’Espectacles Rancis.
−¡Viva!−respongué la clac.
−Com anava dient, tots els pobles tenen un clàssic i, en canvi, els valencians, dos. Indubtablement estem davant d’una anomalia...



Tirant lo Blanc, el protagonista de la novel·la homònima
de Joanot Martorell, segons la mirada artística de Manuel Boix.
És una de les il·lustracions del clàssic versionat
per Josep Palomero per a Bromera (2005).
−Damunt crec que són del mateix poble! −apuntà un alt càrrec saforenc.
−I cunyats! −amollà el més llegit de tots, aprofitant que per una vegada els seus coneixements no serien sospitosos d’intel·lectualisme.
−Nepotisme!!! −cridà el Director General de Botellons.
−Un moment −la Consellera volgué calmar-los−. Vols dir que estalviaríem molt si eliminàrem un dels dos clàssics?
−Dona, una fortuna no, però donaríem una imatge de fermesa i determinació. A més, podríem traure el nom d’algun carrer, institut…
−Potser se’ns haja despistat algun premi o publicació −va apuntar el president de la Fundació Valenciana de Petorreres.
−Bé, podem provar. Quin dels dos ens carreguem?
Tots van quedar mirant-se.
−Qui dels dos és més sospitós? −volgué saber la Consellera.
−He sentit dir que Ausiàs March era poeta −apuntà el Secretari Autonòmic d’Espectacles Sòrdids.



Bust de l'estàtua d'Ausiàs March
instal·lada l'any 1959 a l'avinguda Marquès de Campo de Gandia,
quan s'hi commemoraren els 500 anys de la mort del poeta.
 És obra de l'escultor Josep Rausell.


−A eixe! Que els poetes són tots uns invertits.
−Uns què?
−Uns maricons.
−A la foguera, a la foguera!
−A la foguera no. A l’oblit, que és més barat.
−Perfecte. Ara mateix farem publicar al DOGV una ordre per a iniciar un Expedient de Regulació d’Ocupació sobre la figura i obra d’Ausiàs March −la Consellera semblava eufòrica−. Joanot Martorell quedarà instaurat com a únic clàssic valencià.
−De moment! −va dir el Secretari Autonòmic de Partides de Truc.
−Sí, de moment, perquè jo continue pensant que el tal Martorell també sobra. Tenint Cervantes, tota la resta és un dispendi innecessari.
−A eixos només els lligen els separatistes −rematà el Secretari Autonòmic de Serenates Nocturnes.
−¡Viva Cervantes! −reiterà un espontani.
−¡Viva! −contestaren tots.


Don Quijote de la Mancha,
personatge central del clàssic de Cervantes,
segons la mirada artística de Joan Castejón.

Ni el ingenioso hidalgo, ni tan sols el seu autor
no tenen la culpa que, a la classe política dirigent, no li done
la gana acceptar que hi ha llengües, literatures potents
i escriptors de categoria universal, 

encara que no escriguen en la llengua de Cervantes. 

EL BETLEM DE CASA

$
0
0
Per Maria Josep Escrivà

No he heretat la devoció religiosa de ma mare. Però sí la fe en la capacitat de crear de les persones. L'esforç, la perseverança i la confiança en allò que som capaços de construir, des del no-res, amb humilitat i amb voluntat poderosa.


Pepita Vidal Chova, la meua mare, posa betlem des que tenia 9 o 10 anys. Ho recorda perquè diu que la va ensenyar un home del Grau de Gandia, Paniagua de cognom, amb qui anava fins a les vies del tren a buscar el cagaferro que els havia de servir per a compondre negres muntanyes. Amb els anys, la mare va canviar de casa, i la ubicació del pessebre va passar, des de la dels seus pares, avis meus, a la seua pròpia. A la del Molí de santa Maria on els meus germans i jo ens hem criat. 


Amb aquests cavallets a manera de bastida comença tot. Els mobles de l'estança que allotja aquesta fenomenal obra van a parar a sota dels taulers de fusta, i durant dos mesos llargs conviuen amb cables de la llum i connexions diverses. És l'únic moment del procés on col·labora la mà d'obra masculina de casa: el pare, d'oficial muntador; la mare, arquitecta i cap d'operacions.


El període de vida del betlem s'estén des de finals de novembre, en què de sobte s'esdevé el caos domèstic, fins al 2 de febrer, dia de la Candelera, que és −i així ho explica ma mare a partir de l'escena figurativa corresponent−, la festa cristiana de la Presentació del Senyor, en la qual hom commemora la presentació de l'Infant Jesús al temple de Jerusalem i −segons he llegit a l'Enciclopèdia Catalana−, la purificació de la Mare de Déu, d'acord amb la llei jueva.


Des que tinc ús de raó, només desgràcies familiars han danyat les il·lusions betlemístiques de ma mare. En anys de dol, el pessebre s'hi ha instal·lat igualment, però amb unes dimensions més reduïdes, de vegades aprofitant les prestacions d'algun moble del menjador, des de la discreció i sense expansions festives. Fins i tot les dues àvies van tenir el coneixement d'anar-se'n d'aquest món quan el betlem ja estava instal·lat a casa. Perquè tant l'una com l'altra van morir al final de les festes nadalenques. 



En les dues imatges superiors es pot observar la mateixa zona del pessebre
en dos estadis de construcció diferents.

Per això, a casa sabem que, mentre en aquestes dates el motiu que desvela Pepita Vidal a les 5 de la matinada siga el cuquet de fer betlem, un dia i un altre, senyal que tot va bé, al núm. 54 del barri del Molí, on el betlem s'allotja.


Vista aèria del mercat, amb un terrisser, una venedora de teles, una parada de productes frescos (l'embotit està elaborat amb plastilina de la bona...),
i un home que es llava els peus a la porta de sa casa.



Material d'obra en una fase d'avançat estat de gestació betlemística.


La casa del ferrer alberga una xemeneia que trau fum en directe (angle superior esquerre): tot un clàssic en aquesta obra d'enginyeria casolana que s'inclou dintre de la categoria de "betlems populars".



Et voilà! Amb la voreta replantada de pins i un marge de contenció construït a base de taps de suro, que ha sigut un element nou introduït aquest any.



El pessebre ha obtingut, recentment, el 3r premi del concurs organitzat per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia (el primer, per cert, ha recaigut en el de Laura i Joan Garcia Escrivà, néts de Pepita Vidal).

No he heretat la devoció religiosa de ma mare. Però la meua admiració per la seua vocació creativa i autodidacta és cada vegada més intensa. La seua capacitat de superació, any rere any, lluny de buscar guardons que la reconeguen públicament, es veu recompensada amb la disposició feliç amb què mostra el betlem de casa, el seu betlem, a totes aquelles persones que, com ella mateixa, se'l saben gaudir, des de la vivència pietosa, o des de l'emoció estètica.

QUE TINGUEM SORT... JA TOCA!

$
0
0

NADAL 2012/ ANY NOU 2013



Targes i vídeos nadalencs que han arribat a la nostra redacció virtual. També hem rebut audiovisuals en diversos formats; en aquests casos hem utilitzat la caràtula o alguna diapositiva com a referència, ja que no hem pogut (o no hem sabut) inserir ací l'arxiu sencer. Les felicitacions que només contenen text (sense fotomuntatge) són igualment apreciables per a nosaltres, però tampoc no les hem incloses (ho hem provat, i la pàgina es quedava massa embolicada. En alguns casos, contenen textos massa personals i personalitzats). 

El nostre agraïment més sincer, i felicitats per a tothom.





--------------------................................................................ 

                                              
PEPA GUARDIOLA (audiovisual)
cliquen a la fletxa per a veure el vídeo



--------------------................................................................ 

BIBLIOTECA DE POLINYÀ

--------------------................................................................ 




--------------------................................................................ 







--------------------................................................................ 




CARME MIQUEL


--------------------................................................................ 






--------------------................................................................ 




--------------------------------------------------------------------------------------




--------------------................................................................ 




--------------------................................................................ 


CEIP AMBRA - Caràtula llibret digital

--------------------................................................................ 




--------------------................................................................ 




--------------------................................................................ 

PEPA PONS - Caràtula llibret digital


--------------------................................................................ 

Caràtula del llibret RODA LA MOLA, editat per Carles i Pilar, perquè ens acompanye la sort. 


--------------------................................................................ 





VICENTA LLORCA

--------------------................................................................ 


GRUP DE DONES CABAL



--------------------................................................................ 



Com és costum meu. Solc ser dels últims a fer-vos partícips dels meus desitjos de benaventurança per al proper any que ja tenim a la volta del calendari.

Sou molt esplèndids i originals amb les vostres felicitacions i per això, el meu desfici es desborda quan he de retornar-vos la vostra deferència.

Aquí estic, doncs, constrenyent el cap per raonar per fi la felicitació que més us puga complaure i, com és difícil d’afalagar tothom, he decidit, a les acaballes d’aquest diumenge vespre de Nadal, presentar-vos un treball dels nostres germans valencians del nord sumant-me al desig de “donar-vos força” per prosseguir endavant un any més.

Quan es destrossen l’educació, la sanitat, la justícia, el retiro i fins i tot el nostre amor propi com a poble, sols ens queda “desitjar-nos força”.

Bernat i família.
         
BERNAT BANYULS I SALA

--------------------................................................................ 




--------------------................................................................ 



--------------------................................................................ 


--------------------................................................................ 


JOAN FUSTER, NINOT DE FALLA

$
0
0
Article publicat al llibret de la Falla Av. de Burjassot-Joaquim Ballester i Reus, de València, destacat com a finalista al Premi Enric Soler i Godes al Millor Article d’un Llibret de Falla de la Comarca de l’Horta, que convoca l'Associació d'Estudis Fallers.Prové de la pàgina principal del Burribloc. Si voleu llegir l'entrada completa, que hem titulat Burrera i falles. Burrifalles, podeu clicar ací.




Per Daniel P. Grau
Departament de Traducció i Comunicació
Universitat Jaume I de Castelló

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre. 
Vicent Andrés Estellés


Quan enguany, passada la mitjanit del 19 de març, la fallera major de València ordenarà cremar la falla municipal, es compliran cinquanta anys d’una de les majors injustícies intel·lectuals comeses per les falles del cap i casal. Llegim-ho en el relat de l’afectat: «A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic auto de fe. La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març de 1963, s’ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació». Dies abans, ja havia començat el linxament en la cavalcada del Ninot. Las Provincias recollia la notícia sota el títol «El mundo fallero satiriza a Fuster en cabalgatas y ninots»: «Dos labradoras arrastraron una gran página 53 con el texto en el que se alude a la costumbre de disfrazarse de las mujeres valencianas». No n’he localitzat material gràfic, però, vist amb distància, la imatge pot resultar divertida. Hem de reconèixer que, en això de treure a passejar la pàgina d’un llibre, els fallers van demostrar una bona dosi d’imaginació. Una altra cosa és el fet de cremar llibres, que sempre recorda moments de la història no gaire gratificants, per dir-ho d’una manera suau. I sembla que això també es va fer. Ara bé, cal tenir molt mala bava per a considerar insultants uns mots tan innocents —també els esmenta l’article de Las Provincias—: «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Aquesta frase, tot i que el context en què Fuster la fa servir és del tot genèric, és reinterpretada per Las Provincias: «El escritor suecano considera que ‘las falleras se disfrazan’. La publicación del libro El País Valenciano, texto del escritor suecano Joan Fuster, ha traído la polémica […] Los ánimos se encendieron entre las comisiones falleras tras estas líneas referentes a las fiestas josefinas y a sus participantes».

 
Fuster, en aquelles «Reflexions d’un ninot de falla» que s’iniciaven amb els mots citats al principi, fins i tot justifica la reacció fallera: «Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de ninot […] I la veritat és que les falles tenen, des del seu origen, aquesta funció de petita “inquisició” anual, i que els veïns de les ciutats i els pobles on en planten i en cremen admeten filosòficament la seva jurisdicció. Des d’un cert punt de vista, són com un “tribunal popular”, anònim i jocund, que exerceix la justícia pel seu compte i l’executa amb alegre bona fe.». No s’està d’insinuar, però, que els vertaders responsables no es trobaven entre els fallers del carrer: «En l’anècdota concreta que m’afecta, el tribunal “resultava escassament” popular, perquè la maniobra havia estat tramada en algun conciliàbul edilici».

El cas és que els articles fusterians sobre les falles —la majoria en espanyol, però aplegats en versió traduïda en Combustible per a falles (1967), un opuscle deliciós— són d’un respecte absolut per la festa. Bàsicament, perquè es publicaven, com ell sol apuntar, en moments pròxims a les festes josefines i eren, generalment, com gran part de les seves publicacions, el resultat d’un encàrrec —també, no ho oblidem, El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. En certa manera, els texts de Fuster han estat l’impuls, el rerefons, dels estudis més acurats sobre les falles. A més, en «Reflexions d’un ninot de falla», en lloc de carregar contra els qui l’havien incinerat, se centra en l’anàlisi antropològica del fet faller: «Cremar “ninots” és una operació que agrada molt en totes les latituds: però agrada més, encara, si el ninot passa a ser la representació grotesca d’un individu concret. I heus ací d’on surt el sentit “inquisitorial” —incruentament inquisitorial— de la falla». No refusa, però, d’explicar el seu cas particular: «La meva aventura com a “ninot de falla” era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera […] Crec que són ben compatibles la licitud del “tribunal” faller i el meu dret —el dret de qualsevol— a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema d’apreciació: si les falles estan al servei d’uns “criteris” o d’uns altres. I aleshores hauríem d’analitzar per què avui —avui— el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per “criteris”, com en aquest cas, d’una miopia cívica tan escandalosa».


Els mots finals de l’article reprenen el to de lloa envers les falles: «M’hauria agradat de veure’m cremar. Sempre m’ha divertit l’espectacle de les falles i, sobretot, l’opulenta conflagració final, la dansa fluida de les flames contra la nit plàcida del març. He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris interpretatius. Ara mateix —amb el socarrim en la memòria— he elaborat un paper per a un alt organisme estatal del Turisme projectat a una llarga difusió internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de temperament comprensiu. De debò m’hauria agradat assistir al meu acte de fe. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M’han dit que el “ninot”que em dedicaren se m’assemblava bastant. Els “artistes” fallers, escultors satírics, són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil angulós i accentuat s’hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats la meva imatge impàvida hauria estat una experiència singular. Llàstima! Una altra vegada serà…».

Tanmateix, tot és ben fàcil d’explicar. Tot plegat té ben poc a veure amb el fet que les joves valencianes es disfressin o no. Fins i tot té ben poc a veure amb el contingut d’El País Valenciano, un text a mitjan camí entre el llibre de viatges i la guia turística —això sí, molt exhaustiu, sense cap voluntat d’excessos aduladors i sense evitar la crítica si la considerava necessària; molt en la línia de la col·lecció «Guías de España» a què pertany. És una qüestió d’enveges. A algú no li va caure gens bé que Destino no li encarregués aquesta guia. Escriure-la representava situar-se al costat d’autors tan reconeguts com Pla, Baroja, Pemán o Ridruejo.

Portada del memorable llibre de Fuster que va alçar tanta polseguera.
El País Valenciano fou publicat a Destino l'any 1962.
Ai, maedéu!, que mala és la ignorància!

La campanya, ben impulsada per les forces vives més reaccionàries del país amb bons contactes amb la direcció d’algun diari local —i permeteu-me que posi alguns dels noms que Fuster va voler obviar: Diego Sevilla Andrés, Francesc Almela i Vives, José Ombuena—, es va iniciar amb els fets que relatem i va culminar ja ben entrada la transició en el que es va acabar denominant la Batalla de València, que jo diria que encara no hem aconseguit de tancar.

Tot podria quedar en una anècdota si no hagués estat pel mal que va provocar a l’autor. Joan Fuster, jornaler de l’escriptura, va ser bandejat per les publicacions periòdiques de la ciutat. I podríem anar una mica més lluny i recordar que van arribar a posar bombes a ca seva. Però que ningú no m’acusi, per l’amor de déu, d’estar insinuant que van ser fallers els qui les hi van posar, que encara acabaré jo mateix convertit en ninot de falla —i a mi em costaria molt d’encaixar; crec que no tinc el temperament comprensiu del mestre.

ENRIC MURILLO

$
0
0

Foto: Arxiu de Bucomsa
Sueca (1956). Va cursar els estudis de Professor de Piano, Professor Superior de Solfeig, Teoria de la Música, Transposició i Acompanyament, i Professor Superior d'Harmonia, Contrapunt, Composició i Instrumentació, en el Conservatori Superior de Música de València.

Ha rebut diversos Premis Tirant a la millor banda sonora: els anys 1997, 1998, 2008 i 2009.

Ha estat compositor de la música en diversos audiovisuals, com ara les pel·lícules Arroz y tartana, Las alas de la vida, Una piraña en el bidet, Mariposa negra, El hombre de la nevera, Que nos quiten lo bailao, Danhiya (el jardín del harén), La camisa de la serp, Comida para gatos, etc.; els documentals De Valencia a Santiago, Desafío en el Mare Nostrum, Viatgem per casa; sèries de TV: Ruzafa 56, Danny and Daddy, Narigota. Cal destacar també la seua activitat en el camp de la publicitat.

Com a músic i compositor, ha treballat amb cantants com ara Paco Muñoz, Lluís Miquel, Patxinguer Z, Juan Bau, Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, Presuntos Implicados...

És autor dels arranjaments musicals del CD El cantar de la burrera (MFactory Music, 2009), treball discogràfic on ha participat com a director artístic i compositor d’algunes de les músiques del disc. Com a pianista, forma part de l’espectacle creat a partir del CD referit, amb Salvador Bolufer, Cristina Martí i Cèsar Monzonís.

S'ha encarregat de la producció i de la composició musical del treball discogràfic Estellés en solfa (MFactory Music, 2013), on també intervé com a pianista.  


MARIA JOSEP ESCRIVÀ

$
0
0



Foto: Alberto Borja


El currículum essencial de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) gira al voltant de dos eixos: primer, una família indispensable; segon, un grapat d’amistats d’aquelles que no s’acaben mai, passe el que passe.

A banda d’aquests fets vitals, al seu currículum acadèmic consta que és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Catalana. El darrer títol se'l va guanyar gràcies a haver defensat amb èxit, davant d'un tribunal amable, la tesi doctoral titulada «Una poètica dels sentits. Josep Piera: Poesia 1971-1991» que fou dirigida per Jaume Pérez Montaner. 

A banda d'academicismes, hi ha hagut algunes sorts literàries que li han aportat autoestima. L’any 1992, haver guanyat el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, la qual cosa, a banda d’haver-li permès de publicar el seu primer llibre, Remor alè (València, 1993), li va propiciar belles coneixences personals i literàries que encara duren. L’any 1998 va publicar A les palpentes del vidre, i el 2002, Tots els noms de la pena, en l’entranyable i meritòria col·lecció «Edicions de la Guerra», de l’editorial Denes. L’any 2007, Flors a casa va merèixer els Jocs Florals de Barcelona, i amb això, l’autora, el reconeixement de Poeta de la Ciutat.

 

Ha estat inclosa a antologies com ara Contemporànies (1999), 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001), Imparables. Una antologia (2004) o Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo (Nàpols, 2008).

Sempre que pot, es dedica a divulgar el plaer de llegir, escriure o escoltar poesia, a través de l’organització de recitals poètics, o de qualsevol acte de dinamització literària. És responsable de la secció de Literatura del CEIC Alfons el Vell de Gandia i, des de 2015, representa, amb la designació estatutària de «Presidenta», el col·lectiu Saforíssims Societat Literària. Més enllà de càrrecs estatutaris, tot un honor. Dirigeix la col·lecció de plaquetes «Razef», d’Edicions 96, casa —en el sentit més humà de casa— en la qual treballa des de novembre de 2011.

Poemes seus han estat traduïts al castellà, a l’italià, al croat, a l’eslovè, al basc, al francès o a l’alemany.

L’any 2010 va coordinar el llibre col·lectiu For sale, o 50 veus de la terra, també a Edicions 96, del qual se’n va fer un espectacle que ja ha recorregut diverses comarques valencianes.

És (co)responsable de l’edició, juntament amb Josep Lluís Roig, de L’inventari clement de Gandia (2012), un llibre de V. A. Estellés que, l’any 2009, van descobrir que havia sigut el vertader guanyador del premi Ausiàs March de l’any 1966, i que, fins ara romania inèdit, a l’Arxiu Històric d’aquella ciutat.

L'any 2013 va publicar un àlbum il·lustrat, una narració llarga titulada Àngels de nata (Edicions 96; il·lustracions de Maria Alcaraz Frasquet), que reivindica que el sentit positiu de la vida, i la màgia que la imaginació i la literatura possibiliten, ho poden quasi tot.

És autora del text titulat L'Home del Capell de Palla, que funciona com a fil narratiu a l'espectacle homònim, juntament amb l'animació amb arena d'Amadeu Vives, i la música de Cristina Martí (dolçaina), Àlex Velázquez (piano) i Xavi Richart (dolçaina). Es va estrenar a Pedreguer l'abril de 2012

En la faceta de traductora/versionadora s'ha atrevit amb la selecció de poemes El codi de la pell, de l'escriptora basca Miren Agur Meabe; i amb la novel·la juvenil, també de Miren Agur, titulada Què és l'amor, sinó...? Ambdues obres s'han traduït a través de les respectives versions al castellà fetes per l'autora mateixa.

Des de gener de 2013 administra el bloc Passa la vida.

La Coalició Compromís per la Safor-Valldigna acaba d'honorar-la amb el XV Premi Abril d’Acció Cívica Valenciana 2015, en la modalitat individual. Un reconeixement a la seua tasca literària i a la insistència per defensar la llengua i la cultura. Ella diu que tot això hi va genèticament incorporat, però agraeix la consideració i, sobretot, se sent honrada de formar part d'un palmarès molt ben nodrit al llarg de 15 anys de combativitat cultural nacionalista.

Però allò que més la satisfà interiorment, la dedicació que li ha proporcionat una part important de les alegries dels últims anys, és el fet de compartir l’assessoria lingüística —de la mà i sota el mestratge del professor Tomàs Llopis—, de la companyia artística Burrera Comprimida SA.

SALVADOR BOLUFER

$
0
0

Pego (1953). Trobador. Ha compost nombroses creacions per a activitats parateatrals, musicals, radiofòniques i televisives, entre les quals destaquen els espectacles Burrera Comprimida (1999 a 2001), Deliris Escènics (2005 a 2009), les ambaixades de Moros i Cristians a Pego (1989 i 1997), el programa de ràdio Bon profit, a Ràdio Pego (1985 a 1989) i (1993 a 1996), i de televisió La sonata de la pecata minuta, a Canal 37 Marina Alta (2001 a 2003).

Divulga les seues trobes interpretant les pròpies creacions, i també a través de publicacions de diversa índole, on cultiva el vers i la prosa a base de gramàtica salvatge i estrambòtica. És fundador i component de la companyia Burrera Comprimida, SA, grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Bolufer publicat l’any 1999 per Edicions del Bullent. 

Els seus treballs han abastat diversos reconeixements, com ara el Premi Notable de l’any 2001 atorgat pel grup de debat Tertúlia i Arròs, de la Cadena Ser, per l’espectacle Burrera Comprimida; Premi Esteve Victoria de poesia (2005) de la Revista Pensat i Fet de València; finalista premi poesia Joan Climent (2003 i 2004) de l’Associació Iaraní de Gandia; 1r Premi Lluís Català (2004, 2006, 2008, 2009) de la FF de Gandia; i Premi Malva d’Alzira de poesia satírica (2007, 2010 i 2015), del qual ha estat també finalista els anys 2008, 2009 i 2014.

Ha dissenyat i intervé en l’espectacle creat a partir del CD El cantar de la Burrera (MFactory Music, 2009) on interpreta alguns dels seus textos de forma teatralitzada i amb acompanyament musical. És també recitador intèrpret dels poemes que s'inclouen al llibre-disc Estellés en solfa (MFactory Music, 2013). Diu que encara no té clar què vol ser de major.


CRISTINA MARTÍ

$
0
0

Pedreguer (1983). Va cursar els estudis de Grau Mitjà de guitarra al Conservatori Tenor Cortis de Dénia, amb Concha Ballester, els quals va finalitzar amb el Premi Extraordinari.

Va obtindre el primer premi en la X edició del Concurs de Jóvens Intèrprets Ruperto Chapí de Villena, així com el premi a la millor guitarrista del País Valencià en l’XI edició del Concurs Francesc Tàrrega de Vila-real. Realitza cursos de perfeccionament amb José Tomás, Carles Trepat, Manuel Barrueco, Hopkinson Smith, Josep Vicent Giner, etc.


Va finalitzar els Estudis Superiors de Guitarra en el Conservatori Superior de Música d'Alacant amb el professor Ignacio Rodes.

En altres àmbits musicals, cal destacar que està en possessió del Grau Professional de Música en l'especialitat de dolçaina, cursat en el Conservatori José Iturbi de València amb el professor Xavier Richart, on va obtenir el Premi Extraordinari, el qual es va atorgar, per primera vegada, en aquest conservatori.

És coautora, juntament amb Rafa Soriano i Xavier Richart, de la col·lecció de llibres Estudiant la Dolçaina, Mètode Elemental. L'any 2010 va finalitzar el Màster en Musicoteràpia atorgat per la Universitat de Vic i, en aquest camp, va rebre el premi a la Millor Comunicació al Congrés sobre el dolor organitzat per l'Il·lustre Col·legi d'Infermeria de la Comunitat Valenciana. Actualment, és professora de guitarra al Conservatori Professional de Música Mestre Berenguer de Teulada.

És membre de diverses agrupacions musicals i realitza nombroses intervencions en espectacles poètics i artístics. Al grup Onades, és una de les dues dolçaines (juntament amb X. Richart) de l'espectacle 
L'Home del Capell de Palla.

Des de l’any 2005 ha acompanyat amb la guitarra els recitals de Salvador Bolufer (actualment amb la veu ferida); amb ell va enregistrar el CD El cantar de la burrera (Mfactory music, 2009), i va col·laborar en la gravació del disc Estellés en solfa (Mfactory music, 2013).


Continua sent l'alegria de la casa.

BURRERA COMPRIMIDA, SA

$
0
0


Grup polifacètic que en els anys 70 va irrompre als escenaris del nostre país organitzant i interpretant paròdies per a falles. Des de llavors ençà, Burrera Comprimida SA (Bucomsa) ha practicat diversos gèneres del món de la faràndula en espectacles parateatrals, musicals, radiofònics i televisius, sempre buscant en el sentit de l'humor l'ingredient principal de les seues amanides escèniques originals i creatives. Des dels Festivals de la cançó fina i elegant de principis dels 80, on es parodiaven els certàmens a l'ús de l'època canviant-ne les lletres de les cançons, fins a les dues ambaixades de Moros i Cristians que han produït i representat a Pego (anys 89 i 97), Bucomsa va circular per diverses localitats amb aparicions tan inesperades quant a la modalitat com discontínues en el temps, però sempre intentant divertir i divertir-se amb la crítica social argumentada en clau d'humor i sàtira, i posada en escena a través de formes molt peculiars.

El grup en qüestió ha canviat de nom en múltiples ocasions (fins i tot, en algunes èpoques, fou anònim). Va ser l'any 1999 quan, com a conseqüència de la presentació del poemari satíric Burrera comprimida, de Salvador Bolufer (el “trobador” de la colla), va nàixer un espectacle desvergonyit que es va anomenar de la mateixa manera que el llibre. Més de 10.000 persones el van presenciar entre els anys 1999 i 2001. Aquest treball escènic va obtenir diversos reconeixements, com ara el de “Notable de l'any 2001” atorgat pel grup de debat Tertúlia i Arròs de la Cadena Ser. La forta identificació amb el títol de l'obra per part del centenar de persones que participaren en ella va ser decisiva a l'hora de batejar definitivament el grup com a Burrera Comprimida, SA (“Burrera” per part de pare, i “Comprimida” per part de mare).

L’any 2005, la companyia va iniciar la pràctica de diversos experiments teatrals basats en la sàtira produïda per Bolufer. Així, a l’espectacle Deliris escènics (2005-2009) s’entremesclaven interpretacions de burribromes poètiques per a guitarra sense orquestra amb paròdies arítmiques executades a capella. A partir de 2009, amb la incorporació del pianista i compositor Enric Murillo, fou enregistrat el CD El cantar de la burrera, d’on deriva l’espectacle homònim que actualment representa Bucomsa. 


Els mateixos integrants es defineixen com una ONG clandestina que es dedica a comprimir burrera a base de faràndula salvatge i estrambòtica, marcant a través de l'absurd un punt d'inflexió entre la realitat i la fantasia..., perquè –diuen– el món és un enorme escenari on s'interpreta molta burrera expandida que necessita compressió.

PASQUAL MOLINA

$
0
0

Gandia (1951). Metge. Especialista en cirurgia. Director de la Unitat de Patologia Mamària de Gandia i de Seno Diagnòstic, centre dedicat al diagnòstic precoç del càncer de mama.

Conseller del CEIC Alfons el Vell. Organisme Autònom de l’Ajuntament de Gandia. És el Cap de l’Àrea de la Salut.

Articulista del diari Levante-EMV la Safor: Una setmana més, Anem fent! Articulista de Radio Gandia de la Cadena SER: Ara que en tinc cinquanta, Glossari impenitent, Políticament incorrecte, Des de la vorera. Col·laborador de les revistes: Gente de la Safor i Safor Guia. Col·laborador del diari Las Provincias.

Autor del Llibre del cinquantenari de la JLF de Gandia (1997). Autor del Llibre del cinquantenari de la Germandat del Crist de les Angoixes de la Setmana Santa de Gandia (2003).

Creador i editor del programa Temps de falles de Gandia Televisió.

Fundador de l’Associació Cultural Premi Iaraní. L’associació té com a fi la promoció i el patrocini de les publicacions en valencià sobre la festa de les Falles, i la promoció i el patrocini de les activitats culturals relacionades amb la festa fallera. L’associació patrocinà el Premi Iaraní al millor article d’un llibret de falla i en l’actualitat ho fa amb el Premi de Poesia Joan Climent al millor text o conjunt de texts poètics dels llibrets de falla. Els dos premis en l’àmbit de les comarques centrals valencianes. L’associació edita i coedita publicacions relacionades amb el món de la festa.

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers de València que té com a objectiu fomentar i divulgar l’estudi de la festa fallera en les seues diverses dimensions (històrica, estètica, sociològica, literària, econòmica...) que permet valorar les Falles i percebre-les com el ric patrimoni cultural que són. 

Ha dirigit, amb Vicenta Llorca, l’equip editorial del llibret de la Falla de Corea de Gandia, el qual va aconseguir el Premi Lluís Català al millor llibret de les falles de Gandia en diverses ocasions, així com també el Premi CEIC Alfons el Vell a la millor qualitat literària dels llibrets de falla, i l’any 2006, el primer premi de la Generalitat Valenciana a l’ús del valencià en els llibrets de falla. 

És, per designació, assessor espiritual de Burrera Comprimida SA. 

TOMÀS LLOPIS

$
0
0

Tomàs Llopis i Guardiola (Beniarbeig, 1954). Resideix a Pego on és catedràtic a l'IES Enric Valor. És col·laborador en diverses publicacions d'orientació literària, especialment a L'Aiguadolç, de la qual és també membre del consell de redacció; i autor de llibres per a l'ensenyament (Curs de narrativa i Curs de poesia, amb Antoni Espí; Excursos i Traços, amb Antoni Espí i Isidre Crespo. Ha fet estudis i pròlegs sobre Enric Valor, Bernat Capó, Maria Ibars i Salvador Bolufer, entre altres, però no se’l pot acusar d’haver inventat la burrera, només va ajudar a comprimir-la en un llibre. Ha traduït La lluna fugissera (The fugitive moondel poeta indi Satish Gupta.

Ha publicat dos llibres de poemes: Palau de cendra i Sospirs de Babel; un llibre de prosa de no ficció (amb David Trallero): Llibre de la Banda: 75 anys de la Unió Musical de Beniarbeig; dos llibres de narrativa infantil: El rei cec i Lluc i una novel·la juvenil: Les volves d’aquella neu. La seua obra de poeta i de prosista ha estat antologada repetidament. L'any 2012 va guanyar el premi Andròmina de narrativa, dels prestigiosos premis Octubre, amb la novel·la Hi ha morts que pesen cent anys.

Completa la seua tasca d’ensenyant i d’escriptor amb activitats de recitació poètica i i d’actor teatral aficionat a la companyia Butaca Teatre de Pego.

Dit tot això, se sent particularment satisfet de la seua obra no escrita, faceta 
en què destaca la brillant inducció de don Salvador Bolufer a recopilar i a publicar els seus poemes en un llibre, Burrera comprimida. Després de tan feliç esdeveniment, li ha recaigut l’honor de compartir la presidència de l’Acadèmia de la Burrera, on ocupa la cadira W, i l’assessoria lingüística de BUCOMSA amb la doctora i poeta Maria Josep Escrivà —Dama del Grau—.

PER AMOR A L'ART, de Josep Piera (a partir de l'escultura '25 d'abril de 1707', d'Antoni Miró).

$
0
0

Per Josep Piera

Columna d'opinió publicada a Levante-EMV, diumenge 28 de juliol de 2013.

Complement autoritzat de l'entrada: '25 D'ABRIL DE 1707', D'ANTONI MIRÓ. TORNA-LI, LA TROMPA AL XIC!
 
Fa anys que defense que la cultura i l’art —totes les arts— han d’estar per damunt de les legítimes discrepàncies que puguen tindre els partits o grups polítics, estiguen al govern o a l’oposició. Perquè és en les manifestacions artístiques, diguem-ne civilitzades, on millor s’expressa el respecte, l’estima i el grau de civilitat de governants i governats. Això, a escala de poble, de ciutat i de país. Per pensar així, he procurat i procure de fa temps actuar amb respecte i de manera no partidària ni partidista cap als representants institucionals de la meua ciutat i país.

Aquests dies passats, si més no, l’alcalde de Gandia, el senyor Arturo Torró, ha pres la decisió de traure del seu emplaçament una escultura d’Antoni Miró per traslladar-la vet a saber a on. I això, per la manera com s’està volent dur a terme, m’ha dut a manifestar públicament la meua contrarietat, demanant a les institucions culturals valencianes que impidesquen aquesta arbitrarietat. I ho he fet per amor a l’art i especialment per respecte a la cultura de la meua ciutat, Gandia. Una ciutat que, per la voluntat unànime dels seus representants municipals, inclosos el senyor Torró i el Partit Popular, em considerà no fa molt «fill predilecte de la ciutat de Gandia». I ha sigut per això, precisament, que m’he vist amb l’obligació ètica de manifestar-me contrari a la decisió que diuen que ja té presa l’alcalde de Gandia. Però ho he fet, que quede dit i clar, amb el màxim de respecte, amb total independència i per amor a l’art.

Quin sentit té ara, en un moment de crisi econòmica com el que estem patint, emprendre la despesa que suposa iniciar aquesta destrucció artística? Perquè a causa de les caracterísques de l’obra escultòrica d’A. Miró (un artista alcoià de prestigi reconegut) la peça quedarà malmesa entre el desmuntatge i el trasllat, siga on siga que la vulguen resituar. A més, l’obra commemora (manté viu el record), d’una fita històrica per als valencians, la de la batalla d’Almansa, aquella els mals de la qual «a tots alcança».

Per què es prenen decisions contra una obra escultòrica d’un alt valor artístic i simbòlic? A qui molesta? No és conscient el sr. Torró que amb aquesta actitud —si s’arriba a dur a terme el desmuntatge—, està carregant d’un enorme valor simbòlic l’obra en qüestió? No s’adona que a partir del moment que trasllade la peça a un altre lloc, està convertint-la en un símbol de present contra la barbàrie, la paranoia o la megalomania del poder? No li ha fet veure ningú, senyor Torró, que vosté mateix es transforma en un Felip V penjat cap per avall? El mal d’Almansa a tots alcança... No ho oblide. Recorde que equivocar-se és humà, com rectificar és de savis. I recorde, senyor alcalde, que jo ara parle com a escriptor i com a gandià. I per amor a l’art.





PS de l'equip de redacció de Burrera Comprimida: quan li entre un poquet d'estima per la terra que xafa, senyor Torró, per la llengua que parla (de vegades) i per tanta gent perseverant de la nostra comarca com ha hagut d'esforçar-se per construir la cultura de primera fila que ara vostè vol esborrar amb el més deplorable dels menyspreus... Quan passe tot això, prometem que tornarem a posar-lo cap per amunt. De moment, el mantindrem en aquesta postura a l'estil felipista, que diuen que beneficia el reg sanguini del cervell.
 
L'oportú recurs fotogràfic a l'estil Felip V, en versió actual, és una pensada d'algun cervell entremaliat que el va deixar caure a Facebook. Prenguen-lo (si volen, clar) com una intervenció artística no exempta d'ideologia. Igual de marcada ideològicament com menystenir, obviar o frivolitzar les conseqüències de la batalla d'Almansa i tot el que significa per a la història del poble valencià, però... al revés!


SOMNI MR (A Miquel Ruiz Gracia, des de la memòria actual)

$
0
0
Text: Josep Basset Alberola, artista, tabaleter, membre de la Colla Safor de dolçainers i tabaleters

Selecció de fotos i peus: M. J. Escrivà

Entrada enllaçada, amb vídeo: A cau d'orella. A Miquel Ruiz, en el record




Encara estic dormint o ja sóc despert? 

Escolteu-me: vos he de dir que aquesta nit passada he somiat el Miquel. I ell, tan llustrós com sempre, amb la frescor que el caracteritza, s’ha plantat davant de mi tot preocupat i posant cara d’intriga m’ha dit: 

Basset!, no puc llevar-m’ho del cap!: ié!, que me’n vaig anar ben lluny d’ací, prompte en farà un any i, no em vaig acomiadar de ningú de vosaltres! Jo, que sempre he intentat fer les coses el millor possible i, mira per on, ara crec que l’he cagat! 

A l'esquerra de la imatge, el tabaleter Josep Basset; 
a la dreta, Miquel Ruiz, tabaleter i versador.
Foto: Pere Huerta, novembre de 2006. 

Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna, Gandia.


No puc llevar-me del cap, company, el remordiment que tinc tothora per no haver pogut parlar-vos amb la raó de tot el que al llarg del temps he compartit amb vosaltres. I ara patisc per si, sense voler-ho, us haguera fet alguna cosa que poguera ser mal interpretada.

Et pregue, per favor, que amb la teua veu digues als amics de la colla, i als altres que ja no hi són —com és Jesús Garcia—, que em disculpen del tot. Tu em coneixes i ho saps bé, però les persones de vegades ens solem equivocar prenent decisions que creus fer bones i de rebot, algunes vegades, solen esguitar agraviant els que tu mai no voldries tacar.

 
D'esquerra a dreta: Xavier Morant, Miquel Ruiz, Frederic Santamaria, Josep Basset.
Amenitzant la festa al centre històric de Gandia. Plaça de Loreto, 2010.


Dis-los, amic, que allà on sóc ara tan lluny de tot, on és el més enllà del blau cel, continue sent encara un dolçainer torrat al sol i en tot moment vestit de blanc. I que allí també se solen celebrar les falles i fer-se bones albaes; i que, en moltes d’elles, m’acompanya al tabal Tomàs Femenia que ja ho fa molt millor que Andrés Requena. Però, quan m’arriben compromisos més seriosos, me’n duc l’Arturo d’Aixa, perquè tu saps que sempre he buscat la qualitat quan és menester. Del cant d’estil, encara no n'he pogut formar grup, perquè no trobe ningú semblant a les veus acostumades de Núria i de Benet.

Miquel acompanyat per la seua cantaora preferida,
Núria Santamaria, ambdós vigilats per la mirada somrient del senyor Basset.
Foto extreta de la cinta del programa La sonata de la pecata minuta,

 emès per Canal 37 de la Marina Alta, l'any 2003.
La Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor hi era la convidada
en aquesta ocasió.


El meu cap no para mai de pegar voltes entorn d’aquest assumpte. Ah!, i els Ministrils! Això sí que és una passada, amic, perquè tindre per càstig tants bons músics passejant per aquí i veure’ls ansiosos com es rifen el meu instrument, perquè té més grandària i dóna el so més greu de tots els d’ells, com fa la meua tenora, que ací encara no en tenien i en tenen molta necessitat, malgrat ser tots uns bons intèrprets de músiques de l’època Renaixentista. Crec que ben prompte deixaran d’anar coixos dels seus sonars, perquè tindran el que es mereixen.

Voldria, que, als balladors de les danses, els digueres també que estic ensenyant els passos dels balls nostres a dansadors de ballet clàssic, caribenys de color, a tirolesos panxuts i argentins de Buenos Aires amants del tango, tots eufòrics i més il·lusionats que un xiquet en el dia de Reis, tot per voler començar prompte a ballar com nosaltres.

I no podem evitar d'afegir-hi una segona foto amb Núria Santamaria,
senzillament perquè aquesta instantània ens encanta. Gràcies
a l'encert de Salvador Bolufer, que l'ha seleccionada
des de la gravació del programa de Canal 37.
A Raül, al Buble, Koa i amics d’eixides golfes, els dius que m’he portat la paella gran dels diumenges del Racó de Tomba i moltes gavelles de branca de taronger, per fer-la amb foc de llenya ben socarraeta i gaudir-la dinant entre Tomàs, Arturo i alguns ministrils, que diuen que no l’han tastada mai, i ni tan sols la coneixen.

A Frederic, mestre, company i amic, m’agradaria que li passares aquella carpeta blava que deu tindre el meu germà Àngel i on sempre em guardava les partitures que solíem tocar els tres, totes les vesprades dels dijous, allí al local d’Almoines. Demana-li-la, que ell de segur t’ho farà arribar. També als altres mestres estimats, a Juanma i a Hipòlit, fes-los aplegar el meu agraïment pel regal d’aquella melodia magistral de dolçaina al compàs del piano interpretada i tan emotiva en el silenci marxuquer d’aquella vesprada verda, que encara em toca el tendre, sempre que sona per dins de mi.

Ié! I a Ximo Vidal, li recordes que estic formant una banda del Tio de la Porra, amb artistes mediterranis reconeguts i vestits del blanc pur però, sense ulleres, ni cap nas postís. I li dius també que em sap greu l’afer dolent d’ara que està passant el Pluja Teatre i la cultura en general. Per això i altres coses ferotges, em sume com tanta altra gent a donar-los tot el suport i els desitge amb molta força que tot canvie a millor, ben aviat. 


Participació de la Colla a la primera cavalcada del Tio de la Porra,
durant la Fira i festes de Gandia, 2002.
Foto presa al pati de l'Escola Pia de Gandia.
Hi reconeixen Miquel?: és el del barret de la ploma verda.

A la meua mare, als meus germans i família, no cal que els digues res, perquè sé que tots ells em tenen present dins del seu pensar i em porten tothora a prop dels seus cors. Ara, això sí, al meu nebot Carles, sí vull que li digues davant de tots que arreplegue tot el meu material musical que puga tindre escampat, perquè ell n’és l’hereu i el deixe encarregat de tindre-ho guardat i confiat al bon ús sempre, amb la il·lusió encertada d’haver-lo iniciat en aquest bell i enriquidor món dolçainer que jo mateix tant de temps he gaudit i he viscut, pertot arreu dels carrers socials d’aquesta Safor que tant m’estime; i como no, passejant-ho amb orgull per aquelles terres de fronteres, plenes  d’altres llengües estranyes. 


Alguns dels membres del Rebrot de Rafelcofer, on Miquel ensenyava a tocar la dolçaina. Carles Roig Ruiz, el seu nebot, és el que apareix a la part central de la foto, amb el tabal.
Gener de 2013.

I a Merxe!, ai!, la meua Merxe!, li has de dir com trobe a faltar la seua calor tendra! Quants anys de gràcia gaudida amb la mirada clara, orgullós que sóc dels seus somriures caminats, plens de llavors adobades d’estima. A ella!: heu de guardar-vos que no li falten mai el so viu del tabal i la dolçaina, perquè ella, ai ella!, ella, és el so dolç silenciós que mou, per dins i per fora, tots els meus somnis.

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «CORFOLL»

$
0
0

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 



Gràcies a la meua feina editorial, hi ha moltes vegades que, casualment o voluntària, he d'anar a parar a l'origen de les paraules; a allò que en argot lingüístic es coneix com a «ètim»; que, al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, es defineix com a «Forma originària d’un mot», i que, si se'm permet fer-hi una miqueta de literatura, com és —ho reconec des del primer moment— la meua intenció, es podria entendre com a la voluntat de donar a conèixer «la vida secreta de les paraules», a manera de petit homenatge a la pel·lícula de l'any 2005, dirigida per Isabel Coixet. L'origen mateix de la paraula «etimologia», procedent del grec, ja ens desperta tot un món de suggeriments: etymología«sentit veritable d'un mot»; composta de étymos«veritable» i lógos«mot». És bonic, i important, i indiscutible, pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja sigut la seua forma originària en la llengua, més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Em referisc als i a les parlants que tinguen sensibilitat, clar, encara que siga una miqueta només, cap a les paraules amb què construeixen, peça a peça, a manera de corfolls d'una ceba, la llengua que parlen. Sembla una obvietat, veritat? Doncs no ho és tant. Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).



Per cert, pensava que havia sigut original anomenant «La vida secreta de les paraules» aquesta secció del Rebost de Bucomsa (filial de Burrera Comprimida SA) que voldria que, amb una certa periodicitat, protagonitzaren alguns dels nostres mots. Però, fent honor a la veritat diré que he trobat a la xarxa l'anunci d'una conferència titulada de la mateixa manera, i destinada igualment a incidir en «l'etimologia com a esquer didàctic». No està gens malament la idea. Si jo fóra docent li intentaria traure rasquit també. 

CORFOLLés la primera candidata que escollim per iniciar aquest camí que volem sembrat d'estimes incondicionals amb les paraules.

Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), un corfoll és cadascuna de les vestes o fulloles que componen una ceba. I, curiosament, la paraula està documentada en diversos llocs del País Valencià, i també a Sort, al Pallars Sobirà català. I és que, moltes vegades, les paraules mateixes delaten la germanor entre els territoris on la paraula té vida.
  
El mot corfoll deriva de corfa, que és una paraula d'ús exclusivament valencià. I, segons el DCVB, que és un tresor per als qui estem malalts d'amor per les paraules, «trobar el mot corfoll a Sort, tan lluny de l'àrea ocupada pel mot corfa (limitada al País Valencià), s'explica pel fet d'esser la ceba en el Pallars un producte exòtic i importat de València, d'on segurament haurà arribat a Sort també el mot corfoll.» Així és que jo, que a més d'enamorada dels mots estic enamorada del Pallars, he descobert, gràcies a l'anècdota lingüística, un nexe més de proximitat afectiva amb aquelles terres pirinenques.




Gosaria dir que un altre diccionari, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és inexacte en la definició de la paraula corfoll que fa equivaldre a «Túnica de la ceba». El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) no recull la paraula. I el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) —el qual, des del meu punt de vista, pot ser útil per la informació dialectològica, i no tant com a referència normativa— diu igualment que corfoll és una «Corfa, fulla o capa de les que componen la ceba.» Al clau. 

Ara bé, no sé què en pensareu vosaltres, però jo crec que on millor s'explica què són els corfolls que componen una ceba és en aquest poema de la incomparable poeta polonesa Wisława SzymborskaUn petit fragment com a mostra:  


LA CEBA [«Cebula»]

Versió de Josep M. de Sagarra.

[...]
Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s’arranja i forma un cor.

[...]



Si us ve de gust, podeu escoltar el poema complet en la llengua original, mentre aneu seguint-ne la lectura en català, des del bloc Salms, de Josep Porcar





Per últim, una altra vida secreta del «corfoll» és aquesta que ens fa veure l'amiga Àngela Guixot, que ha accedit a elaborar, a partir d'ara, un text literari que acompanyarà cadascuna de les paraules i de les etimologies que portarem fins ací. Amb els textos plens de suggeriments d'Àngela, i amb Júlia Llorca Tauste i les seues belles fotografies, intentarem fer veure quin tresor divers i inacabable ens poden descobrir algunes de les nostres paraules.


Per què l’asfalt no té corfolls?

En ser la ceba un vegetal tingut per bast i de poc valor, que té a veure amb la vida al camp i amb la rusticitat, sembla que la dita ‘Tindre més corfolls que una ceba’ és, net i cru, una metàfora degradant. I també la paraula corfoll, en segons quins diccionaris, és sinònim de tonto i, en segons quins altres, de llaurador inculte. Com ens hem deixat ben ensarronar, nosaltres...
        ...que venim de les sendes amb màrgens de pedra, i dels canyars que creixen vora riu, que venim de les séquies que volten bancals, i dels refranys que ens parlen de la pluja, i ens parlen de la ceba, que si és de Cap d’Any, fa bon averany.


El calendari de la ceba

Per tal de saber les pluges de l’any vinent s’ha d’agafar una ceba, just la nit de Cap d’Any, i traure’n dotze corfolls, un per cada mes. A partir d’ací, cal seguir esbrinant qui eren nostres iaios, i mantindre l’essència d’allò ens ha fet poble. Talment com els corfolls mantenen a recer l’essència de la ceba.





 

DEIXEM QUE PARLEN ELS OCELLS. A LA MEMÒRIA DEL POETA JOAN CLIMENT

$
0
0


Per Maria Josep Escrivà
Fotos: arxiu familiar de Joan Climent 


Text publicat a la premsa gandiana en els primers dies de 2005. Formava part d’una sèrie d’escrits que shi van dedicar, a manera d’homenatge pòstum, al poeta nascut a Montitxelvo (la Vall dAlbaida) i Fill Adoptiu de Gandia. El vaig recuperar, retocar i llegir en públic el passat 18 de novembre, en la presentació del llibre dIgnasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx(publicat per Edicions 96) programada dintre de la Setmana Literària de Gandia 2014, que ha estat dedicada, precisament, a Joan Climent, en el desè aniversari de la seua mort.


En algun lloc vaig sentir dir que, entre tots els humans que poblen la terra, només se’ns faran visibles aquells amb qui en algun moment hem tingut o tindrem una relació d’estima. Entenc que una relació d’estima és aquella que ens aporta descobertes, complicitats, maneres d’entendre’ns, i sobretot d’entendre l’altre, inèdites, pròximes al benestar.

Joan Climent fou d’aquelles persones insòlites que, sense voler-ho, transmeten una gran lliçó: que l’alegria de viure és un do, la nostra resposta necessària davant del que gratuïtament ens ha vingut donat. Aquesta filosofia vital, fàcilment podria titlar-se d’ingènua si haguera provingut d’un jove inexpert, però en el cas d’un home que ha militat en les files de l’optimisme actiu i creatiu durant els vuitanta-sis anys de la seua vida, en el cas de Joan Climent, la sospita d’ingenuïtat es transforma en trinxera del dia a dia; en artesania damunt d’un paper. 



A aquesta actitud no s’arriba per inèrcia. De les converses amb ell, dels seus escrits, de les opinions al voltant d’un o un altre tipus de poesia, vaig arribar a concloure que ell entenia l’alegria com l’única manera de comprometre’s amb el món, de formar-ne part, d’intentar entendre tots i cadascun dels seus elements. De co-existir. El cas contrari és rebuig, propicia la incomunicació i la discòrdia, i és fruit de la vanitat o de la presumpció. El perill, en aquest cas, fóra insinuar un comportament reaccionari, conformista o acomodatici, però la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida. 


Escric aquestes ratlles des d’una nostàlgia assossegada. Al voltant de les sis de cada vespre es desferma una cridadissa unànime d’ocells que vol dir que la llum se’n va. Aleshores recorde una ocasió en què passejava amb Joan i amb Adelina per Forna, en un matí esplèndid, enraonant de tot un poc, i aleshores Joan es va aturar, va alçar un braç, com sol·licitant silenci, i ens va demanar que escoltàrem els ocells: «ens pensem que els ocells canten —ens va dir—, però no canten, parlen entre ells, es comuniquen, i ho fan d’eixa manera tan melòdica que a nosaltres ens fa creure que sempre estan cantant».



Imatge presa per Ignasi Mora a Montitxelvo, el poble natal de Joan Climent.
Febrer de 2004.

La literatura, l’art en general, sap oferir el bàlsam adequat a cada esperit. Jo he revisitat els poemes de Joan Climent en aquests últims dies, com a gest, potser, de reparació d’una absència. M’he fixat, especialment, en els versos on apareixen ocells, i n’he trobat una bella mostra: «Travessa l’aire un vol de caderneres»; «Quan els ocells desperten harmonies»; «El dia pren el carrer/ i els pardals prenen la plaça»; «i aleshores el torba/ tanta bellesa junta, tant ocell, tanta muda/ insistència». Això ens va demanar Joan aquell matí: que escoltàrem els ocells. Potser només requeria un instant necessari de silenci. O potser shi referia a l’atàvica missió dels poetes: parlar de les vivències més íntimes i de les més universals; celebrar sorts o lamentar dols. Però sempre, sempre fer com si cantaren. 

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «BRUIXA»

$
0
0
«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 


El dia 23 del passat mes d'octubre inauguràvem una secció en aquest Rebost de Bucomsa titulada «La vida secreta de les paraules», a manera de modest homenatge a la pel·lícula homònima d'Isabel Coixet, i amb una mena de descàrrec previ que deia: «És bonic, i important, i indiscutible pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja estat la seua forma originària en la llengua (etimologia), més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula.Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).» Aquella primera entrega, la vàrem dedicar a la paraula «corfoll». 

Aleshores ens hi vàrem proposar anar presentant noves «vides secretes» amb una periodicitat mensual. Però ja sabem que el temps corre molt més de pressa que nosaltres ens afanyem a materialitzar les bones intencions. Ara, per fi, ha arribat el moment de presentar-vos el segon lliurament, que dediquem a la paraula BRUIXA.



Fa mes i mig, l'amic i company de lletres Josep Vicent Cabrera em recordava que no deixara de consultar el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECLC) de Joan Coromines. I amb tota la raó. Perquè és aquesta publicació ingent una espècie de bíblia imprescindible per als assumptes que ens hi ocupen. No només etimològics. Curiosament, quasi alhora que Josep Vicent em feia aquell suggeriment, un altre amic, historiador i referent en assumptes lletraferits, de nom —i senya— Ferran Garcia-Oliver, me'n desaconsellava la consulta. No per menystenir la tasca extraordinària del venerable lingüista Coromines, sinó, precisament, perquè és ben sabut que, a més de rastrejar orígens, l'il·lustre filòleg no té cap remordiment a deixar anar la imaginació, a fer bella literatura a partir, en ocasions, de mínimes dades científiques. Gràcies a això, en l'actualitat, comptem amb un Diccionari Etimològic grandiós on quasi mai no sabrem què hi ha de ciència i què hi ha de ficció. D'ací les prevencions prudents de Ferran. Fet aquest aclariment, amants de la llengua, de la lexicografia i de les etimologies: si no heu fullejat mai aquesta obra extraordinària, no en deixeu passar més temps. Done fe que és un tresor bibliogràfic insòlit, comparable a poques obres en la nostra cultura catalana. I, aprofitant l'avinentesa: si algú en coneix alguna edició completa (9 volums), de segona mà, que no tinga amo, ni ama, i que estiga en bones condicions i a un preu raonable, aquesta humil filòloga n'està buscant una amb el deler il·lusionat de qui busca esclata-sangs a la muntanya.

Un racó de pinar que envolta el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, al terme municipal d'Alfauir (la Safor). No sabem si Júlia, quan el va fotografiar, es va trobar cap bruixa planant per aquest paratge encantador. A mi, no m'estranyaria gens: on hi ha matollars de bruc hi ha bruixes.

 
He consultat el Coromines. I hi diu, respecte de la paraula «bruixa»: «d’origen incert, probablement preromà, però de procedència dubtosa». M’agrada el punt de partida, perquè el dubte sempre obri un ventall de possibilitats i permet deixar-hi pas a les suposicions, a la ficció i a la literatura. Això és el que feia, com ningú, el mestre Coromines.

En una primera, i molt abellidora explicació etimològica, he trobat al Gran Diccionari de la Llengua Catalana que el mot «bruixa» podria ser un derivat del cèltic vroikos, que significa 'bruc', pel fet d'aplegar-se les bruixes en ermots [terrenys erms] on abunda aquest matoll. Amb això només ja se m'han encès les llumetes de l'entusiasme etimològic: «bruixa», emparentada amb un origen de natura vegetal: això és una troballa deliciosa! Però és que, si ens endinsem en l'aportació que en fa Coromines, el caràcter màgic i misteriós que tradicionalment atribuïm a les bruixes i la possible explicació etimològica de la paraula se'ns confon en alguna dimensió meravellosa. Bruixa és «la que va per les brugueres [terreny poblat de bruc] amb el diable». I, si seguim estirant del fil, prompte entenem el motiu de l'aversió i la condemna sistemàtica per part del cristianisme: una bruixa és una «dona pagana, enemiga dels cristians». N'hi ha proves observant un fet ben vistós en la coincidència de l'arrel de la paraula en diverses llengües. Per exemple, en alemany, «pagà», «landa» i «bruc» procedeixen de la mateixa heide; en anglès, heath és «bruc», i heathen, «pagà».





Recull igualment Coromines una  teoria d'un lingüista (romanista) suís, de la primera meitat del segle XX, de nom Johannes Hubschmid, segons la qual la bruixa va designar primitivament un fenomen atmosfèric borrascós (d'ací podríem explicar l'origen de paraules com «calabruix» —equivalent de «calamarsa»—: «pedres de bruixa»; tan bonic com això). I és que, en l'imaginari col·lectiu, sempre ansiós d'assenyalar criatures responsables del mal, s'acusava la bruixa de ser la causant del mal temps. Ara sé per què m'agrada tant allò que hom tendeix a anomenar, perversament, «mal temps» i per què m'agraden tant les bruixes. Resseguit, però, aquest hipotètic origen meteorològic, Coromines l'acaba descartant. Llàstima!




L’imaginari, la tendència a fabular i sobretot el maniqueisme, que tendeix a considerar la realitat segons la distinció dualista entre el principi del bé i el del mal, han oposat de manera sistemàtica «bruixa» a «fada» (del llatí fata, «deessa del destí» —plural de la paraula neutra fatum—, que referia els fats, el destí. I quina murga, la fada, dipositària del cànon de bellesa i de perfecció (femenines) i paradigma de bondats infinites! Sempre concedint desitjos als altres; i quan satisfan les fades el seu propi desig? Les bruixes, tanmateix, són les transgressores, les que representen la maldat, lletges com elles a soles, les que foren pecadores i heretges, en una època especialment negra per a l'església catòlica.  


Si pequen és que coneixen el desig. A més a més, es dóna el cas que una persona «fada» —sense que hi haja coincidència etimològica amb l'altra «fada» dels contes— és una persona insulsa, nècia, mancada d'enginy. En el cas remot que tothom tinguérem una fada vetlant-nos els desitjos, jo voldria que la meua fóra com la del conte titulat La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus, on les autores n'han ideat una de nom Basta que és «bastant tosca», i grosseta, peluda i morena, de les que apareix quan dius «Ja basta. Prou!» Si no és així, em quede, sense dubtar-ho ni un segon, amb aquests personatges irreverents, temuts, marginals i perseguits, que coneixen els plaers i els riscos de la vida, amigues íntimes del dimoni, i de la vida nocturna, que són les bruixes que freqüenten les brugueres. 

A ma casa, amb molta menys sofisticació lingüística, el bruc és conegut com a «petorret», perquè, si se'l llança al foc, esclata en mil ventositats irreprimibles. I segur que no, però, ja posats a corominejar, per què no imaginar que aquests petorros són la divertida resposta que les bruixes ens dediquen, des del seu món encès en flames, com a venjança per totes les persecucions i els maltractament que han patit?
 



A l'obra poètica de Maria-Mercè Marçal, la bruixa és un motiu recurrent. Però allà on adquireix un protagonisme explícit és al llibre titulat, precisament, Bruixa de dol. D'ací, podria escollir-ne més d'un poema on revolen les bruixes. Aquest n'és un que m'agrada especialment:


BRUIXA DE DOL, XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana


que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.


El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.


Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Bruixa de dol, dins el volum Llengua abolida (1973-1988), 3i4, València, 1989.

Maria del Mar Bonet canta (magistralment bé, com li és propi) un altre poema ple de bruixeria de la Marçal (es pot escoltar des d'ací); però he preferit inserir aquest vídeo, elaborat a partir de l'anterior poema de Bruixa de dol, que encara que és una creació més casolana, té tot l'encant i el mèrit d'estar recitat per una alumna —Aurora Sevillano Núñez, segons youtube—, que l'any 2010 cursava 2n de Batxillerat al Centre d'Estudis Jaume Balmes de l'Hospitalet de Llobregat.




Gràcies a l'aportació de l'amic i company de lletres Josep Porcar, he sabut de l'existència del poemari («insòlit», en diu Porcar) titulat Les bruixes de Llers (1924), de l'autor de Figueres Carles Fages de Climent, que, curiosament, fou el primer llibre il·lustrat per Salvador Dalí. I, a partir d'aquesta referència bibliogràfica, he anat a parar a una pàgina molt interessant de la Viquipèdia titulada Mitologia catalana sobre bruixes. Us aconselle que hi feu una ullada. El tema és apassionant i inacabable.

Nosaltres, però, acabem ací per ara, amb l'encantadora recreació literària d'Àngela Guixot, a partir de l'evocació de tot allò que la «bruixa» va significar en un món ben personal de criatura.

I no volem desaprofitar l'ocasió per a desitjar-vos, en nom de les tres culpables d'aquesta secció paraulasecretera, que l'any 2015 us siga propici. I que res ni ningú malbarate els vostres somnis, siguen els que siguen, si són els que vosaltres trieu.



La Bruixa de les Rotes

Els matins blaus el uelo em deia es veu Eivissa! I em deixava els prismàtics de mirar brigittes bardots torrant-se al sol. Jo m’estimava més els dies plens de núvols baixos i molta mar, quan les onades ruixaven la barana, i entre els esguits érem pirates a la recerca d’abordatges temeraris.

Al migjorn de la terrassa s’estenia el muntanyar. S’estenia dellà de la Séquia, com si la botara. I dellà del Molinell, també s’hi estenia, tot fent cara d’infinit. A poqueta nit, baixàvem a buscar-hi escarabats, i jugàvem a sotjar-los en silenci. Quins trafegosos! I a l’hora de sopar, si hi havia verdura, la uela m’omplia el braç de pessics de monja. I era quan es feia tota desenqueta, després de molts pessics i ja quasi a les fosques, que apareixia la bruixa.

—Ja ve!, és la Bruixa de les Rotes!

Enmig del negre de la mar, com emergint d’una boirina, de sobte, la barqueta de rems, el barret llarguerut amb la punta vinclada i, just al dessota, al bell mig del front, l’ull. Roig, lluent, despietat… La Bruixa de les Rotes, la bruixa dels xiquets malmenjadors de verdura —ara l’ull obert, ara l’ull tancat, ara l’ull obert, ara l’ull tancat…— parpellejava, alhora que remava —plof, plof...— i cada llampada del far era un colp de rem cap a la meua terrassa.



 

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «ULLAL»

$
0
0
«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 


Tan interessant com l'explicació etimològica d'una paraula éstambé el caràcter metafòric que en tenen unes altres. Per exemple, fem una metàfora quan diem «eres un sol» a una persona que, pel seu tarannà agradable, jovial i etcètera transmet calidesa, llum, bones energies per allà on passa. Ja sabeu que una metàfora és un recurs, literari o lingüístic, que fem quan utilitzem una paraula que expressa literalment una cosa («sol») per a manifestar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella: («lluminositat», «calidesa», «enlluernament»...). La nostra protagonista en aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules» té aquesta natura metafòrica:ULLAL


Ullal de l'Estany, al paratge de l'Alqueria del Duc de la marjal de Gandia
(la Safor).

«Ullal» com a brollador d'aigua subterrània, no com a «clau» (en el sentit de «dent canina»), que ja us podeu imaginar que es diu clau, metafòricament parlant també, perquè es clava com un clau d'acer quan s'endinsa en forma de mos en un cos sòlid. Precisament es diu «ullal» perquè es localitza a la zona facial de sota l'ull. Però no emboliquem la troca. No és aquest el nostre «ullal». El nostre és cristal·lí i transparent, i adopta determinades tonalitats blaves, igual que l'iris d'un ull (d'ací la metàfora). I les marjals, especialment les que nosaltres coneixem més, de Pego-Oliva i de Gandia i Xeresa, n'estan plenes, d'ullals, on naden ànecs i fotges i polles d'aigua. Jo no em cansaria mai, de passejar a vora de l'ullal de l'Estany, per exemple, al paratge de l'alqueria del Duc, tan a prop d'on he viscut sempre. 
 
Una altra panoràmica dels ullals pròxims a l'Alqueria del Duc; en aquest cas, el de la Perla. Darrere es veu la muntanya coneguda com a Molló de la Creu.


I, per favor —per si de cas!—, que ningú es pense que l'«ojal» castellà (aquell foradet per on es passen els botons, o el de les solapes de la roba de mudar on s'enganxa una flor, que en espanyol deriva de «ojo») és «ullal» en el nostre català. D'això res!: el foradet per on cordem un botó, o aquell on algunes persones, festeres de solemnitat, enganxen una flor es diu «trau» en valencià, i sembla que és paraula d'origen preromà, probablement d'un gàl·lic *tráokom que significa «forat».

Amb això estan aclarits els possibles creuaments semàntics relacionats amb la paraula «ullal». Ara és moment introduir-hi dues paraules que, a pesar que podrien semblar sinònimes, no s'han de confondre amb els nostres ullals d'aigua naixent: «blau» i «lluent». Els dos utilitzats com a substantius, i no com a adjectius. Que bonic és el lèxic marjalenc!: una microreserva de paraules igual de vives com l'entorn que denominen. Assegador, senill, bova, ànec, granota, toll, séquia, lluent, blau, ullal... Les tres últimes s'han format gràcies a determinades associacions poètiques que, encara que ens semble mentida, fem els éssers humans per anomenar realitats del nostre entorn, bellament caracteritzades per les qualitats que els donen nom. 


Lluent envoltat de senill, a la marjal de Borrons, en terme de Xeresa
(la Safor).

Els «lluents», amb aquesta conversió ja referida de l'adjectiu en nom comú, són, segons m'ha explicat el meu pare, que és home criat entre marjals: un lloc on «no hi ha brossa, i l'aigua està ben neta, i les herbes creixen al voltant. I encara que no quede massa bé dir-ho, nosaltres els aprofitàvem per a caçar, perquè allà enmig de l'aigua clara es veien molt bé els animalets.» Mon pare sap que no sóc massa amiga de la caça, ni dels caçadors... Després de sentir-li la seua definició casolana, he anat a consultar el diccionari català-valencià-balear dels lingüistes Alcover-Moll, i allà en diu: «lloc net de plantes, on l'aigua es deixa veure clara i brillant (Val.)» És sabut per tothom que «el lluent» per excel·lència és l'Albufera. El que no he pogut aclarir amb bastant solvència encara per a defensar-ho ací és si «blau» i «lluent» designen exactament la mateixa cosa. La meua sospita és que sí: que segons zones i segons preferències dels parlants (seria bonic poder-se arriscar a dir, fins i tot, segons tendències estètiques dels parlants), amb la primera paraula s'incideix en el color, i amb la segona, en el caràcter brillant del líquid element. Dit d'una manera o d'una altra, al cap i a la fi, en el seu origen, les paraules, per als usuaris nadius, devien transmetre una qualitat cada vegada més rara en les nostres marjals d'ara, tan amenaçades per totes bandes: la nitidesa de les aigües.


Ullal de la Perla, marjal de Gandia.

El filòleg pare de l'etimologia, en Joan Coromines, aporta, en aquesta accepció d'«ullal» com a surgència aqüífera, una altra paraula sinònima ben bonica i bastant desconeguda (excepte per a poetes i rareses per l'estil): «deu» (escrita sense accent i pronunciada amb e tancada, com la de «veu», per exemple). I n'apunta, pel que fa a l'origen, una possible base indoeuropea, dheu, que significa «fer remolins». Què us sembla? És o no és, la marjal, una fascinant microreserva de paraules que mereixen ser conservades, sí o sí, igual que el mateix medi que les ha originades?

En un pas més enllà cap a la quinta essència del mot «ullal», emparentat directament amb «ull», és quasi impossible no fer referència a un poema —exquisit, al meu parer— de qui es considerà, ja al segle XI, un artista de la paraula, originari d'Alzira, de sobrenom «el Jardiner» per la seua habilitat per versar, metafòricament, i subtilment sempre, motius florals o la bellesa seductora de la natura. 


Ullal de l'Estany.


Ibn Khajafa d'Alzira, com es coneix aquest poeta que forma part de la tradició literària arabigovalenciana, ha estat incorporat a les nostres lletres gràcies a l'escriptor valencià Josep Piera, que demostra tenir amb el Jardiner d'al-Andalus interessants concomitàncies poètiques. Al poema que transcrivim a continuació, la metàfora lingüística de l'ullal-ull és explotada, líricament parlant, en tot el seu abast, i el resultat és una imatge personificada de gran sensualitat plàstica. Llegiu-lo assossegadament i ho comprovareu:


[MIREU L'ULLAL AQUELL...]

Mireu l'ullal aquell,
tot d'aigua transparent,
on nada un xicot negre.
Al fons, hi ha cudolets.
Quin ull blau, i lluent,
la nina negra, el negre.

Ibn Khajafa: Jardí ebri. Tria del divan. Traduïda per Josep Piera, amb la col·laboració de Josep R. Gregori. Edicions 62, 2007.

Per últim, i com ja és tradicional en aquestes entrades, ens falta explorar una altra de les vides secretes de la paraula «ullal», la que la companya Àngela Guixot li ha volgut imaginar amb la seua polida mirada literària.


Era una marjal farcida de sol i acaramullada d'aigua cristal·lina. El senill, així com n’és, de prim i esvelt, creixia arreu arreu tot fent d'amagatall a les granotes. Als prats dels ullals, els samarucs joguinejaven amb bellugueig suau i capritxós alhora que les carpes, emboniquides amb escates de vius colors, passejaven amb barbs barbuts. I un cop amarats, els ànecs collverd feien manetes amb l'aigua que, tan hialina, els posava al descobert. Fins i tot les aus que corren món, i que només eren de pas, tant sí com no, havien d'estar-s'hi una temporadeta, fent temps. I allà, tot era rialler. També a les nits, quan l'aiguamoll era un espill i la lluna s'emmirallava onsevulga que mirava, podien escoltar-s'hi rialles enciseres.

Detall de l'aigua brollant de l'Ullal del Burro, o Font Salada, per a la gent d'Oliva, 
i en general, en l'actualitat, per a tota aquella que s'hi desplaça
a gaudir d'un bany en aquestes aigües miraculoses
en qualsevol moment de l'any.


I conta la llegenda que el burro de Pasqual, llarg temps patint d’un mal roín, anant de caiguda i sense cap remei, va decidir-se a posar fi als seus dies per algun racó d’aquella contrada, que tant de goig li havia fet de sempre. I una nit de ventijol, capcot i fluix de cames, va posar-se en camí. Quan travessava el Blau del Calapatar, de sobte, rialles enciseres i el frec d'un vent humit que xiulava el seu nom... Encara capcot va reüllar els voltants i, en entrellucar la casa de pedra entremig dels xops, va fer ah!, i va seguir tot impassible vés a saber cap a quin indret. Més tard de les comportes, que ara són de Sant Pere, rialles enciseres i el frec d’un vent humit... i el seu nom... Amb penes i treballs va alçar el cap, i asseguda a la vora d'un insòlit ullal una bella donzella pentinava els seus cabells llargs, rojos trenc d’alba, que amb l'airet de la nit se li entortolligaven amb les tiges dels joncs, deixant-li els pits al ras.


Font Salada, en terme d'Oliva de la Marjal de Pego-Oliva (la Marina-la Safor), bastant més intervinguda ara que quan el burro de Pasqual hi va descobrir una bella donzella. 
Les propietats curatives de les seues aigües, però, continuen intactes. 
Per a la gent pegolina, sempre serà l'Ullal del Burro.

Nou dies va passar, el burro de Pasqual, mirant de retrobar-la, que, així que ell es va capbussar, la nimfa es va perdre aigües endins. Nou dies, i nou nits, en remull dins l'ullal. I d'allò de la donzella, no res. Però que es va curar, els iaios més iaios del poble de Pego en donen bona part que es va curar del tot. I val a dir que és des del guariment que aquella Font Salada té el sobrenom d'Ullal del Burro. 


Podeu accedir des d'ací a les entregues anteriors:

La vida secreta de les paraules: «corfoll»
La vida secreta de les paraules: «bruixa»

 

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «PUPUT»

$
0
0

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet


No conec cap altre ocell que, sent tan bonic com és, tinga tan mala premsa. El puput —o la puput, que admet els dos gèneres— és, al costat de la merla, l'au que amb major confiança revola entre els bancals; la que amb alegria inconfusible anuncia que l'hivern s'ha acabat: «Quan canta la puput, el bon temps és vingut». Segur que n'heu sentit el cant, però, per si us en voleu assegurar, aneu al peu de la il·lustració que trobareu al marge dret de la pàgina que la Viquipèdia li dedica amb tant d'encert, i entendreu a la primera per què, al mot «puput», se li atribueix, en primer lloc, un origen onomatopeic: pu-pu-put, pu-pu-put... fa l'animalet.



Fotografia: Jean Bisetti, presa l'abril de 2014.
Extreta de la pàgina de l'Institut Català d'Ornitologia.

Ja veieu a la foto si és poc bonica, la palput, que és com sempre l'he sentida anomenar per terres saforenques. I, tanmateix, tot són connotacions negatives, el que l'ha acompanyada tradicionalment, des de les llegendes mitològiques fins a l'imaginari popular. El motiu primer, una característica biològica de l'au que ja reflecteix l'etimologia recollida, per exemple, al Diccionari Català Valencià Balear (DCVB): «del llatí upupa, mateix significat, a partir de la modificació per analogia del radical put- (putere, «pudir, pudor») a causa de la mala olor que fa aquest animal».

Segons conta el biòleg, expert en ornitologia, Jesús Villaplana Ferrer, en un llibre preciós titulat Biologia i mites dels ocells, «en la línia de les creences negatives al voltant d'aquest ocell, cal dir que en algunes localitats de Catalunya s'escampava cendra [...] per les teulades de les cases amb la finalitat d'allunyar els maleficis del puput, ja que creien que portava desventura a aquelles cases on niava o s'hi posava».

I, encara més, extret del mateix llibre de Villaplana, Isidor de Sevilla (600-636), doctor de l’Església i bisbe hispanoromà, considerava la palput com: «un ocell molt porc, emplomallat amb una cresta, que habita sempre entre sepultures i excrements humans. Se li dóna el nom d'upupa perquè li agraden els excrements humans i s'alimenta de fang pestilent. El que es frega amb la seua sang, durant el somni, somia que els dimonis l'estan ofegant.» Què us sembla?!


Mireu quina altra foto de Jean Bisetti que he descobert avui,
recentment instal·lada a la galeria de la mateixa pàgina de l'ICO.

 Observant-la és fàcil entendre el motiu d'aquesta associació diabòlica referida a Biologia i mites dels ocells: «Se'l suposava acompanyant de bruixots i encisers pel fet de tenir una cresta de plomes que semblaven unes banyes...». I és que les supersticions associades a la (pseudo)religió sempre han dut a témer la bellesa.

La tradició popular valenciana recull, en la mateixa línia desafortunada, una cançó d'aquelles que, no per fer-se'n ressò, del clàssic tòpic misogin, evita que se m'ericen els cabells, a la manera de la cresta espampolada de la denigrada puput: «El puput a la muntanya / canta i diu la veritat: / quan les cabres faran llana, / les dones faran bondat». Horror!

Al final, el motiu racional d'aquesta mala fama pútida de les palputs és, una altra vegada en paraules de Jesús Villaplana, que durant el «temps de permanència a l'interior del forat en què els polls són alimentats pels pares, els excrements s'acumulen al niu, la qual cosa produeix que tant els polls com el niu i els adults facen molt mala olor. Cal dir, no obstant això, que els puputs tenen la capacitat de segregar, per la glàndula uropigial situada a la base de la cua, un líquid ceri que, a més de donar flexibilitat i impermeabilització al seu plomatge, té una funció defensiva a causa de la seua mala olor, cosa que fa que també els adults, fora fins i tot del període reproductor, desprenguen una flaire desagradable.» És a dir, ni més ni menys: l'admirable i sofisticat instint de supervivència de les espècies.



Aquesta imatge està extreta de la pàgina que Viquipèdia dedica a la puput.
Del llibre de 1905 Naturgeschichte der Vögel Mitteleuropas,
de
Schwarzstörche Naumann.

Afortunadament, més enllà de fanatismes atemoridors; més enllà d'encarcarades sentències sexistes; i fins i tot més enllà dels preclars arguments naturalistes, hi ha la mirada meravellada d'alguns poetes, que han sabut restituir, amb de les paraules, la dignitat del nostre ocell atàvicament maltractat. Aquest poema de l'italià Eugenio Montaleés un dels que ocupa un lloc destacat entre la meua antologia personal de delicadeses. I és també, segurament, l'incentiu que ha propiciat aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules».


Upupa, ilare uccello calunniato
dai poeti, che roti la tua cresta
sopra l'aereo stollo del pollaio
e come un finto gallo giri al vento;
nunzio primaverile, upupa
[...]


Ací, en la traducció que en feren Joan Navarro i Octavi Monsonís, d'Ossi di sepia / Ossos de sípia, a la llegendària editorial Gregal. Amb alguna petita variació que, per descomptat, m'han autoritzat a fer-hi els traductors:

Puput, alegre ocell calumniat
pels poetes, que rodes la teva cresta
sobre l'aeri pal del galliner
i com un fals gall gires al vent;
nunci primaveral, puput, com
es detura el temps per a tu,
Febrer mai no mor,
com s'aboca tot a fora
en moure el teu cap,
alíger follet, i tu ho ignores.



Fotografia de Víctor Cañadas. Ornitho.com

Siga com siga, no hi ha maldiença ni calúmnia que aconseguisca malmetre el regal matiner que significa descobrir, en aquestes dates, les palputs que revolen pel camí de l'Ombria que recórrec cada dia, en direcció a la feina. Follets alats que m'alegren l'existència.

Un altre poeta, Antonio Cabrera, ha reverenciat l'ocell amb molt poquetes paraules. Les que caben només en un haiku. M'agrada tant que m'atrevisc, per acabar, a traslladar-lo al català. Amb permís de l'autor




PUPUT
(Upupa epops)

Fràgil corona
flamejant. La prudència
és elegància.


Antonio Cabrera: Tierra en el cielo (Haikus),
Pre-Textos, col·lecció «El pájaro solitario», 2001.



Entregues anteriors:


La vida secreta de les paraules: «corfoll»
La vida secreta de les paraules: «bruixa»
La vida secreta de les paraules: «ullal»




LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «GRAU» I «ESCAR»

$
0
0

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 


En moltes ocasions, quan a casa ens hem volgut oposar a algun requeriment o ordre procedents de qui ostenta, amb tots els mèrits, més autoritat que nosaltres, hem remugat, amb aquella pobra manera de justificar-nos-hi: «És que...». I aleshores, aquell savi o sàvia contrincant ens ha retrucat, amb actitud indoblegable: «és que..., és que...; esque i no pesque!». Fins fa pràcticament quatre dies no sabia què volia dir aquell (o aquella) malabarista de l'oratòria amb la juganera expressió «esque i no pesque». Ara ja ho tinc clar. Té a veure amb els «palangres», amb l'«escada» (pronunciada, en el nostre valencià col·loquial /askà/) que s'enganxa als hams per a pescar al palangre. I fins i tot té molt a veure amb els «graus» dels pescadors, aquells llocs habitats per humans les vides dels quals, els seus moviments, l'olfacte a l'hora de pronosticar si plourà o no plourà, la parla, i fins i tot la humitat de la pell, s'explica per la proximitat impertèrrita de la mar.




La paraula «grau», segons el lingüista Joan Coromines —el nostre senyor, amb tots els respectes ateus, en etimologia feta poesia— procedeix de la llatina gradus, i significa «graó, esglaó» (hi ha els Graus, per exemple, a Collbató, conegudíssims com a zona d'escalada); i també «pas, marxa». Derivat de gradi, que també es feia servir en llatí per dir «caminar». He de reconèixer que aquesta accepció m'ha fet esborronar-me d'emoció. En el sentit actual, es diu «grau» d'un «barri marítim originat en un grau de ribera». O d'una «boca o petit canal que posa en comunicació un estany amb la mar». Hi puntualitza el senyor Coromines que «les aigües dels rius i estanys es fonen amb les del mar, a base d'una escalonada de nivells.» Al nostre país, hi ha el Grau de Castelló, el de València, el Grau de Gandia...


Aquest de la foto és el Grau de Gandia, el «grau», per circumstàncies biogràfiques i afectives, que més m'estime. A l'esquerra, el temple
de Sant Nicolau, en la seua ubicació privilegiada.


Com altres vegades he fet, recórrec al meu pare per rastrejar la «vida secreta» d'una paraula, des de la llengua viva. Li pregunte a què es refereixen els pescadors quan diuen ascà (li ho he de dir així, perquè, en el seu argot d'home senzill, escada, que en seria la forma correcta, li deu resultar una sofisticació no identificada). Mon pare no s'ha dedicat mai a la pesca professional, però ha sigut, des de sempre, pescador vocacional, de família portuària.

—Clar, dona, això és la carnà que s'enganxa al palangre per a pescar. —Al palangre...? —Sí: el palangre té molts hams. La barca va anant i es van ascant..., amb trossets de polp, o amb carranc, gamba, sardina..., segons què vas a pescar. No com el tresmall, que són xàrcies que es calen hui i es xorren l'endemà...

I com sempre que furgue en un camp semàntic determinat —en aquest cas, el lèxic de la pesca— se m'obri al davant un univers de paraules que brillen com pedres precioses o —potser seria més just dir en aquest cas—, com una caixa de pagells lluents acabats de traure de la mar. 


Pagells acabats d'agarrar.


Encara que no ho semble aparentment, la paraula «palangre» porta incorporat el seu significat en l'origen etimològic: del grec polyágkistron, que, al seu torn, «està composta de polýs'molts' i ágkistron'ham', que donà un palangres, el qual, sentit com un plural, donà lloc a l'actual 'palangre'». Bonica explicació, no us sembla? I clara com un ull de peix..., sempre —atenció!— que el peix siga fresc, com el de la imatge.

Mon pare, l'amiga Júlia amb la seua càmera al muscle, i jo mateixa, vàrem anar al grau (el Grau de Gandia), un matí d'abril, a buscar Ramón, que, amb Domingo, el seu soci de feina i gendre pel que fa a relacions familiars, acaben d'arribar al moll a bord de la barca Secundino. A la família encara hi ha dos membres més que viuen de la mar: Carmen, dona de Ramón; i Ramón, el fill dels dos, que aquell matí havien eixit al polp amb la Iceberg. Ramón-pare ens va explicar amb exemples pràctics tot això de l'escada i del palangre...


La cura a l'hora de recollir i ordenar els palangres és fonamental, si es volen tenir a punt en el moment d'escar-los i llançar-los a la mar amb destresa.



Ramon ens ensenya els hams per a pescar a l'orada.


Això és el palangre fotografiat per la part de dins del poal de grans dimensions que el conté. Des d'ací dins, cada ham, escat convenientment,
va a parar a dintre de la mar.




A la dreta de la foto, Ramón Campillo; a l'esquerra, Fernando Escrivà:
els mestres proveïdors de paraules que ens varen acompanyar en la visita al port, el nostre Grau en majúscules.





Això que ens ensenyen, Ramón i el meu pare, no és palangre, sinó tresmall: «conjunt de tres peces unides per llurs vores; es cala en ziga-zaga per agafar el peix més fàcilment» (Diccionari català-valencià-balear). L'origen de la paraula també és ben aclaridor: «del llatítrimaculum,‘xarxa de tres malles’, que en català va resultar normalment tremall i després es convertí en tresmall per influència del numeral tres.» Uf!, i a aquest pas..., no acabaríem mai!



He sentit dir als pescadors del Grau que ells, al seu torn, senten dir, als qui arriben de les Illes, allò de «Qui no esca no pesca». Les paraules vénen i van, mar enllà i mar ençà, i són patrimoni de qui les utilitza. I ens fan ser pàtria de paraules, conscientment o inconscient, a tots aquells parlants que les compartim.

Ens falta, quasi per acabar, la recreació literària que, igual que en cada entrega de «La vida secreta de les paraules» (i amb aquesta en van ja cinc!), ens regala Àngela Guixot, que, en aquesta ocasió, no ha volgut estalviar la seua mirada crítica respecte de l'amenaça que el port de Gandia representa per a les platges del sud.


Grau

Si deia grau, em venien les barques. Petites barques, a sol ixent varades, sobre el lluent encisador de la mar calma. A sol ixent la mar és de les barques. Petites barques solcant la immensitat. I a sol més alt, amb les xarxes ja xorrades, si deia grau, em venia l’olor, engrunsadissa, del peix enlairat arribant al port. Sovint era pel gust d’evocar un moll curullat d’ormejos, atifells i senalles, que deia grau... Enyore el grau. I si dic grau, em ve l’escullera. I em ve la ineptitudamb què es va dissenyar. Cagada l’hemus.

A les platges del Sud, l’escullera és regressió. Metres cúbics d’arena, molts milers de metres cúbics, retinguts pel dic del port. I així com aquell qui res, lluny de tindre’n propòsit d’esmena, hi ha un projecte d’ampliació. A sobre, un projecte d’ampliació. Ampliació de l’escullera, destrucció sense reserves, sobreria i prepotència, progrés i caiga qui caiga... Enyore el grau. Enyore aquell grau de petites barques. I enyore aquells nords que no ens fan ser suds.

Àngela Guixot



De sobres coneguda és aquella dita que ningú posaria en dubte:
«El peix gros es menja el menut.»
Damunt la mà, d'esquerra a dreta i per ordre de grandàries: ham per a pescar a l'emperador, al golfàs, i els dos més menuts, a la mabra
 (o mabre, que també se'n diu).



Tot això, i molt més, dóna de si la paraula «grau». Aquella derivada de gradi, que diuen els qui en saben que era com dir «caminar». No sé si ho devia saber Teresa Pascual, la meua primera poeta —dona— de referència, i a més a més grauera de pro, quan, al seu memorable Les hores (1988) va escriure aquests versos que porten incorporat el ritme de qui camina, com si respirara, imprès als peus, abans de ser imprès al paper:


1

Quan la por és un pes
que et cega o que t’aplana
camina,
camina a pressa,
quan els dubtes et tallen,
quan els núvols acreixen,
camina o fuig
camina,
el terra és un instant
que corre sota els peus.



Les drassanes, que al Grau de Gandia són conegudes com a «tinglados».


3

Quan no penses, camina,
inconscient,
camina,
a poc a poc,
camina,
el color de la sorra,
el color nou del mar,
el sol que vol eixir.



M'encanta aquesta foto. És un fragment retallat de la xarxa procedent d'una barca de bou, que s'utilitza en aquest cas per protegir l'orla (o barana) d'aquesta embarcació dels possibles colps dels «cadufos» (o «catúfols»: de l'àrab qadûs 'galleda', pres del llatí cadus 'gerro, barril') amb què es pesquen els polps.


5

Quan l’estómac et crema
com un licor calent,
quan el pit és un pols
que augmenta en despertar,
camina o trenca,
camina,
fins que una rampa dolça
s’estenga per les cames,
o un altre mar o vent
et duga a una altra platja.



Això és una foto, per a mi molt bonica, d'una simbologia potentíssima, d'un norai. Els norais, o peces de ferro o de pedra, fixades a terra, on s'amarren les barques, poden tenir relació, pel que fa a l'origen del mot, amb  monuments megalítics prehistòrics. Però, en qualsevol cas, això serien altres històries i haurien de ser contades en altres ocasions.





Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:


Corfoll

Bruixa

Ullal

Puput







ABAIXAR ELS ESTELS, d'Elvira Cambrils

$
0
0
Text: Elvira Cambrils


Elvira Cambrils
Dos guardes jurats escorcollen el personal al cap de la cua entre la doble fila de tanques metàl·liques. A frec de la parella que la precedeix, sent l’olor dels cossos que s’hi amunteguen i les bafarades d’herba que s’escampen dels rogles al costat dels maleters dels cotxes estacionats al pàrquing. La gent es col·loca a preu de súper al voltant de les tauletes plegables, els gots de plàstic i les ampolles de beguda. Li ha dit, a Conxa, que l’espera a dins, a l’esquerra davant de l’escenari, que li abelleix veure el directe d’Oques Grasses; però, quina merda!, al pas que va, acabaran el concert sense que haja pogut entrar. La coïssor dels muscles sota els tirants de la samarreta li recorda que se n’ha passat al matí. No sap quanta estona ha estat estirada a la tovallola. Massa! Què hi farem! Té tantes ganes de sol! L’arena tova i calenta, el salobre enganxat a la pell i la brisa marina li han dut bells records. El mateix paisatge de sempre, el rostre de Segària i el braç protector de Montgó endinsant-se en el blau, muntanyes que ja hi eren quan ningú no ens imaginava i que hi romandran quan no siguem ni record, diu sa mare. Cada volta que torna a la platja del Riuet té la sensació de retrobament amb la xiqueta que jugava a heroïna en un món de llacunes vora mar, trampolins de brossa i castells habitats per fades rebels. Llebeig ha planat sobre la mar arrissant-la i els esguits frescos de les ones l’han animada a capbussar-se. En traure el cap de l’aigua, la visió de la línia de casetes entre l’arena blanca i el nuvolets de cotó-en-pèl li ha provocat un rampell d’alegria, quina sort que la voràgine especulativa no es poguera fer amb aquest tros de platja! A Brian li agradaria. El cos musculós de Brian, els braços forts, la boca tremendament desitjable i la seua veu sensual xiuxiuejant obscenitats han entrat amb ella dins la mar. Si Glasgow tinguera platja i sol es quedaria allà per sempre i que li donen pel cul a un país que l’ha estafada!  



A dues passes de la guarda que escorcolla les xiques, els efluvis de les aixelles, i això que s’ha posat desodorant, la incomoda. Què en pensarà la dona? Des que ha arribat, la calor és tan intensa que no serveix de res dutxar-se perquè només de moure’t ja sues i no es tracta de la latitud sinó d’una ona de calor. El canvi climàtic sens dubte. Que pense el que vulga, que, per a això, cobra! Conxa insisteix a fitxar-la per a l’empresa de turisme cultural per la Marina que està muntant en companyia de Gisbert, però què fas a Glasgow servint pintes de cervesa amb tot el que saps d’art? Què se t’hi ha perdut? Tenim local a Pego, l’àvia ens deixa el baix del carrer Om, tot el món passa per allí, diu; iaia, que hui en dia ja no cal un lloc cèntric, la gent no busca pels carrers, ni a les guies telefòniques com al teu temps sinó a la xarxa. Ja ho sé, creus que estic bova? Però necessitareu un lloc per a rebre les visites. I té raó. Gisbert està il·lusionat amb el senderisme i jo ja he començat a parlar amb les agències de turisme, els restaurants, les cases rurals... Ens falta una experta en patrimoni. Què em dius? Que a Glasgow m’esperen per a servir pintes i a Pego no ho veig clar. O et penses que me’n vaig anar per gust? Encara li dol que no li donaren la beca per al departament després de tantes esperances i tant d’esforç, que si el màster, la tesina, el seguir les passes del professor, treballar de franc... 

–Laura, ets tu? –sent cridar al darrere.
            –Ei, Sergi! Com va? Fa quinze dies que he vingut i quasi ja me’n torne –crida d’esma–. Ens veiem ara –diu en arribar a l’escorcoll. 


Separa una mica els braços. La dona li demana que òbriga la motxilla. No duc beguda, pots comprovar-ho. La veritat és que ja li va bé amb la cervesa i el vi del sopar, prou d’acabar cega. En anar-se’n a Escòcia, fa un any, va deixar enrere les cassalles seques i les grapejades amb uns i altres, Benimaclet, els cursos que no condueixen enlloc, despertar-se a una estança desconeguda... Sergi s’havia escolat en aquella vida. 


Segària


Només entrar al patí del col·legi on transcorre la nit de rock se li atansa Pascu, un amic de la colla, i li ofereix el canut que du als llavis. Fa un parell de pipades llargues, sense poder entendre la veu embarbussada que s’entesta a parlar, i li'l torna amb el pensament en Conxa. No vull llevar-te la il·lusió, li ha dit fa una estona, és una bona idea però què haig de fer? Viure amb els pares? Haver de donar explicacions de nou? Per no dir-li que tem que el negoci en mans seues siga una ruïna. Perquè les valls de tarongers, les ermites, la marjal, les muntanyes en flor, l’herència morisca, els molins de vent i els pobles al sol són una meravella, però un altre assumpte és saber gestionar la seua rendibilitat. Dona, de moment els guanys no seran molts però pots compartir una casa de lloguer, una casa de poble, res d’un piset de mala mort, gaudir de l’entorn, escriure, tindrem molt de temps lliure i tu sempre has dit que volies ser escriptora, no? També pots fer recerca, jo què sé! Fins i tot podries trobar el pare dels teus fills..., et sembla poc? Que m’ha de semblar poc, ha pensat, només que això és com llançar un ham a l’aire i voler abaixar els estels. Li sap greu rebutjar l’oferiment de Conxa, que aprecia de veres, tant que de vegades s’ha qüestionat si el seu afecte va més enllà de l’amistat. No és que acostume a tenir fantasies eròtiques amb dones ni que s’haja sentit atreta per cap altra, però tampoc li han fet el pes els homes que ha conegut. Amb Brian funciona encara que no n’està enamorada. O l’amor no és el que esperava. Pascu desapareix i ella s’enfila cap a l’esquerra de l’escenari, obrint-se pas entre la multitud.

Topa amb un rostre familiar. És el professor de filosofia del batxillerat. Li pregunta si la recorda.

–I tant! Tu ets...? –es queda mirant-la.
–Laura Font –diu ella.
           –Sí, Laura Font.


“Porto l’estiu a dins, per si t’agafa fred”, canten Oques Grasses, com el professor que duia l’estiu a l’aula gèlida quan ella tremolava d’incertesa davant del món. Les arrels ens fan créixer com a persones però les persones tenim cames per a moure’ns, deia. Això és el que fa ella, moure’s, tot i no estar segura cap a on. Després d’una breu conversa a crits, què has estudiat, a què et dediques, és una llàstima desaprofitar una gent tan ben preparada..., en fi el que ja està més que farta de sentir, s’acomiada. Oques grasses s’han tret les samarretes i les llancen al públic que crida entusiasmat. S’atura de nou saludant amics i coneguts fins arribar en el moment del canvi de grup al punt on ha quedat a esperar Conxa.

Brian volia vindre amb ella de vacances però li va donar llargues. No se l’imagina en aquest ambient. Segur que si la iaia Ivonne l’arriba a veure s’hagués escandalitzat, qui em diria a mi que els meus fills es farien homes a Xaló i que la néta em duria un negre d’Anglaterra! Un negre! El món no deixa de sorprendre’m! Déu meu, viure per a veure! De menuda recriminava a sa mare que no li hagués posat Ivonne, el nom de la iaia francesa, que Laura no li agradava ni tampoc la cançó de Lluís Llach que l’havia inspirat. Amb els anys va canviar d’opinió respecte al nom i la cançó. També va situar Sidi-bel-Abbès en el mapa i no estava precisament a França, com deia l’àvia. Li ha sentit contar un milió de vegades com van haver de marxar d’allà l’any 62 del segle passat, poc abans de la independència, i es van instal·lar a Xaló on tenien familiars i una casa que l’avi havia tingut la precaució de comprar en agreujar-se la violència a Algèria. Es van adaptar a l’Espanya de Franco, van obrir una bodega i van donar una formació als fills. Ai, xiqueta! Què sabeu els joves d’ara del sofriment de qui ha de deixar la llar, el poble i els amics que t’han vist créixer! I el que és més trist, una mare enterrada.

La Gossa Sorda

Sonen en l’obscuritat els acords tímids de la guitarra i la veu de Carles Dénia “S’acosta segura la pols...” i es produeix un moviment de la massa cap endavant. Entra l’acordió. La veu puixant, “la polseguera va creixent, va creixent la polseguera”, anima els xiulets i els aplaudiments. Una nova onada de gent empenta la massa cap a la boca de l’entaulat. Flaixos de color blau irrompen en la negror al ritme balcànic de la dolçaina i la gent esclata com una carcassa de focs artificials al bell mig de la nit d’estiu. “Tragèdia cantada pel vent...”, entona Josep Nadal. Les estelades onegen al compàs de la multitud il·luminades pels feixos de llum blanca que s’entrecreuen per damunt de l’auditori. La Gossa Sorda al complet i la munió de gent cantant enfervorida “sagetes de foc que apunten al sol” cavalquen a l’uníson sobre un crit de rebel·lia. Els raigs de llum, ara de colors, s’uneixen al frenesí de salts, veus, apoteosi del vent, esguits d’aigua i bafarades de fum. “El món és una merda, ja ve la polseguera...”, arriba Conxa cantant a cor què vols. Ballen i canten. Ai, com ha trobat a faltar aquesta vibració! De sobte se sent afortunada. Te’n vas però pots tornar quan vulgues, sent la iaia Ivonne. És veritat. Tampoc no és una síria que fuig de la guerra. La veu se li ha enronquit però no pot parar de cantar. Necessita expandir-se. El temps s’atura. L’espai desapareix engolit per la gentada. Només la música, com un cor que batega al centre dels ballarins, recorre les venes i les artèries, es ramifica pels laberints corporals, enlaira els esperits i fa brollar la deu de la plenitud. Bona nit, Pedreguer!, crida Nadal. Bona nit, aldeanos!, torna a cridar. I la gent prorromp en un xiulet ensordidor. Ella s’uneix al brogit. Fins a Escòcia ha arribat l’aldeanos de la Punset a les Corts. Té la boca seca però continua ballant i cantant. La suor raja per tot el cos. Fins que no pot més i ha d’anar a beure. Aigua! Aigua fresca!


"Aldea" de Pego

Dempeus a la barra del bar, al capdavall ha pogut eixir del laberint frenètic, espera l’ampolla d’aigua amb el tiquet a la mà.

            –Saps que he pensat en tu tot el temps que has estat fora? –sent al darrere.

Obri l’ampolla guaridora.

–I què has pensat? –pregunta en veure Sergi palplantat a tocar, tant que nota la seua respiració atribolada.
–Que si no podries fer de cambrera i practicar l’anglès ací, que no deu ser per falta d’anglesos ni de bars –diu amb un deix de timidesa–, que si tots se n’aneu a Barcelona, a Glasgow..., qui ha de construir el país on volem viure? 

Laura beu un glop llarg tractant de reconèixer aquell Sergi que pareix un altre. L’aigua freda s’esbargeix pel seu interior com per la terra clivellada. 

–En això tens raó, algú ha d’endreçar el país.
–L’última volta que ens vam veure te’n vas anar de pressa sense acomiadar-te –amolla el xicot fitant-la–. No em vas deixar que et mostrara com et puc estimar.

Ella que ignora com va anar a parar a la seua habitació sent aflorar un rampell de vergonya. S’està burlant?, passa com un llamp per la ment. Els ulls acalats de Sergi, però, dissipen el dubte i eclipsen l’enrenou del taulell, la calor sufocant i la gent que els envolta. 

–Encara vius a Benimaclet? –li pregunta. 
–Ja no, me n’he tornat a Ondara. Es llogava una casa, s’hi pot viure i treballar... He obert un despatx, amb tanta construcció cal fer moltes reformes...

Un nou glop d’aigua l’amara de tendresa.

–M’agradaria veure la casa –li diu–, però he vingut de la platja amb Conxa.
–Si vols, t’hi puc acompanyar després. 

Elvira Cambrils


Benixat, novembre de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»

$
0
0

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivài Àngela Guixot Escrivà

Fotos: Júlia Llorca Tauste



Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia, em trobara aquest llombrígol (al meu entorn, n'he sentit a dir també «jambrígol») reptant per un camí asfaltat en un dia d'excursió dominical. Els dos d'excursió, cuc i jo, però cadascun a la seua manera.... I li vaig fer la foto.





Això també és un «llombrígol» («Cicatriu formada enmig del ventre en rompre's o tallar-se i assecar-se el cordó umbilical», segons el Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni Maria Alcover iFrancesc de BorjaMoll.


Aquesta foto  —així com la resta de les imatges umbilicals— sí que és obra de Júlia Llorca Tauste, que, els llombrígols / melics humans, sí que els fotografia sense cap inconvenient.


Pel que fa a l'etimologia, diu el mateix diccionari —atenció, que és ben bonica l'explicació—: «del llatí *umbilīcŭlu, diminutiu d'umbilicu, mateix significat, amb una anomalia en la síl·laba inicial (la presència de ll-) que uns han explicat per una aglutinació de [la forma llatina de] l'article, illu, però que també podria deure's a influència de lumbrīcu ‘llombric’ per la forma de cuc que té el bocí de cordó umbilical que penja del llombrígol d'un infant fins que s'ha assecat completament.» És a dir, això, a través de la mirada fotogràfica de Júlia:


Des que no en veig cap en directe, com ha canviat la manera de fer que s'asseque el cordó umbilical d'un nadó!


I ara caldria saber en quin moment evolutiu es troben les formes «llombrígol» i «melic», segons l'ingent, incomparable, grandiós lingüista Joan Coromines. Vegem:

«Llombrígol», i abans lombrígol, alteració de l'ombrígol (en el qual s'adherí l'article), que resultà d'una dissimilació d'ombelígol, provinent del llatí [vg. paràgraf anterior extret del DCVB]; d'aquest, passant per l'omelic resultà l'altre nom (lo)melic, de la mateixa part del cos. [...] Fins avui es reparteixen el nostre territori lingüístic aquest nom [llombrígol] i el melic—lo melic—» que resulta d'una mala separació de la combinació d'article i substantiu.

L'hem trobada, la forma l'omelic anterior a la mala separació apuntada per Coromines, en un poema breu i delicat, i sempre sensual, com ho és tot el llibre El poema de la rosa als llavis, d'en Salvat-Papasseit. Heus-lo ací:


PERQUÈ ÉS ALTA I ESVELTA

Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s’hi perdien gotims!

—Més avall si arribaven
floria l’omelic.

Joan Salvat-Papasseit: El poema de la rosa als llavis, Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2006 (1923, 1a edició).


Foto extreta del bloc Literart Raval. L'artista de la persiana és Nuria Frago; l'autor de la fotografia, Giacomo Donati.

Les vides secretes de les paraules porten incorporada la càrrega emocional, subjectiva, que ens han anat inoculant a través de les nostres lectures. En el meu cas, per exemple, el mot «melic» sempre estarà associat a la lectura i la profunda commoció que em va causar La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. No fa massa dies hi passejava, per aquella plaça de Barcelona, i pensava de quina manera la literatura, i l'art, ens transformen la noció de la pròpia realitat i carreguen de connotacions especials un lloc, un espai. O una paraula, per sempre més relacionada amb un llibre, amb el fragment memorable d'un llibre. Posem per cas «melic» que, com un element arquitectònic més, com un colom volander o com el gerani que creix en un cantó, és capaç d'aportar el seu tret distintiu, gràcies a la nostra vivència lectora, a tota una plaça: la del Diamant.


«...i ens vam adormir així i, abans d'adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí... Tots, quan naixem, som com peres... perquè no s'escorregués tot ell com una mitja. Perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni... I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades...».

Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, Club Editor, Barcelona, 1990 (32a edició). 





I ara jo, una mica impressionada per la descoberta —i amb permís per l'autocitació, després de la magnitud dels textos precedents—, acabe d'adonar-me de la coincidència entre un poema que forma part del meu últim llibre, Serena barca, i aquella imatge segons la qual un «melic» i una plaça poden guardar certa similitud metafòrica... El subconscient, de vegades, fa feredat.


MELIC
 

Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.

Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.

Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fóra
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.


Podeu, si us ve de gust, escoltar aquest poema recitat en la veu d'Aida Ramos, una alumna de l'IES Federica Montseny de Burjassot (l'Horta). L'àudio s'inclou en una secció dita «Poetes», on hi ha un grapat d'altres poemes recitats («Lectures poètiques, senzilles» en diuen), per l'alumnat del mateix centre. Al capdavant hi ha l'entusiasta professora i incondicional de la poesia Anna Gascon. I amb persones així, clar, sortim tothom beneficiats: alumnat, poetes, amants i aficionats a la poesia... Un goig tan senzill com sincer. Tot el meu agraïment, per la part que em pertoca.




Per últim, aquesta és la «vida secreta» que la nostra companya Àngela Guixot li ha sabut atorgar, a la paraula «melic», gràcies a la seua particular recreació literària:
 
Potser és perquè naixen sense cordó que naden a son lloure els peixos.

I vés a saber si no haguera estat millor ser peix, que quan em preguntara d’on sóc tota la mar em fóra bona. Sóc de la mar –em respondria, tot fent la boca d’un peix cosmopolita– i en tindre’n menester puc defugir els grisos de la meua redor, i posar casa enmig dels blaus verdosos que em fan més goig. No m'enyore d'enlloc, sóc de la mar! 

Vés a saber si no haguera estat millor... Però és aquella cosa de tindre un botó al centre de la panxa que em fa ser, només, d’una mar: jo vaig nàixer ancorada. I tot dret pel cordó, des del primer de tots els altres dies, un sentiment de pertinença se m’apodera. No sé donar-ne més raons.

I vés a saber si no haguera estat millor no sentir que sóc d’on sóc, poder defugir els grisos que sovintegen aquest paisatge i que tot el món em fóra pàtria: ciutadana del món –em respondria, tot fent la veu de carolinapunset–. Vés a saber... Però és que jo tinc melic. Què hi farem! Tinc melic i me’l mire. I és tot just quan ho faig que em sé un no res. Un no res amb melic. Un no res ancorat ran d’aquesta mar, just on l’embat terreja. 
                                                                                                   I és ben rebut si mai ve el món a visitar-me.


                                                                                                                Àngela Guixot Escrivà



Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:






ASTROLOGIA CASOLANA

$
0
0


Per Salvador Bolufer

ARTICLE PUBLICAT AL CALENDARI DELS BRILLANTS DE 2021

Durant molts anys, la previsió astrològica –escrita en vers i en clau d’humor– era una de les seccions clàssiques d’aquest Calendari dels Brillants. Va començar el recordat Vicent Balaguer amb els entranyables Pronòstics en verset del fantàstic Vicentet, i després em vaig sumar jo a la festa amb els Pronòstics multicolor d’un quimèric Salvador, per a completar amb Vicent aquelles previsions que, malauradament, van resultar premonitòries. 

Entre el fotimer de proclames apocalíptiques que circulen últimament, sobretot a les xarxes internautes, vaig entropessar amb una frase que em va fer recordar allò de l’ou de Colón: “No es pot fer res per canviar el passat; es pot fer molt per canviar el futur”. L’havia publicada l’amiga xativina Leti Garcia a la seua muralla facebookera, i em va encantar per la seua senzillesa, tan atípica en els temps que corren, i també perquè eixa era la filosofia que empràvem per a argumentar les previsions astrològiques susdites. Nosaltres ens basàvem en les conseqüències que podrien tenir en el futur els fets i les tendències del present; és a dir, no preteníem endevinar res, sinó simplement advertir. Miren l’estrofeta que vaig incloure en un dels pronòstics de l’època:


Una cosa és augurar
el futur que ha de venir;
altra cosa és advertir
allò que es pot evitar;
una cosa és avisar,
una altra cosa és predir...
I, segons he sentit dir
pel sideral estel·lar,
val la pena prevenir
abans que haver de curar.

 De l’assessoria espiritual del Calendari dels Brillantssempre recomanen als col·laboradors que enfoquen els seus treballs des de l’esperança i l’optimisme, però clar, els astres no són imbècils, i si veuen el que està passant, tant a nivell mundial com a les demarcacions que ens afecten més directament, comprendran que no es poden prevenir futurs com per a tirar coets. Però els mateixos astres deixen clar que estarien encantats que els pobles reaccionaren per a canviar les tendències, i deixaren en evidència els preocupants vaticinis que ara ens ocupen i ens preocupen. “El poble salva el poble”, com diu la màxima, mal que siga per instint de supervivència.

 Per tal de donar-li caràcter a la cosa, hem disposat l’argument com si d’una obra teatral es tractara: PLANTEJAMENT, NUS I DESENLLAÇ. Com a punta de remat hem inclòs un PINACLE concloent. Heus a continuació el resultat:

 

LA ROMANÇA DELS TEMPS QUE CORREN 
Previsió astrològica inspirada en el passat, 
basada en el present i amb perspectives de futur. 

I. PLANTEJAMENT 

Temps enrere aquest il·lustre Calendari, 
publicava en perspectives anuals 
els pronòstics del futur comunitari, 
enllustrats amb el més ric argumentari 
que dibuixen les millors cartes astrals. 

Però un dia els tals pregons argumentals 
es tornaren pessimistes i avorrits; 
els pronòstics tots els anys eren iguals 
i els entesos, per raons estructurals, 
reclamaven continguts més divertits. 

Així fou com els presagis referits 
s’excloïen de tan fèrtils anuaris. 
Mes, en veure els temps que corren embogits, 
els rectors ara reclamen decidits 
el retorn d’aquells auguris literaris. 

Per això amb tots els rigors disciplinaris 
i amb l’ajuda dels bruixots més carismàtics, 
hem escrit els vaticinis planetaris, 
disposats amb els argots reglamentaris 
entre versos positius asimptomàtics. 

II. NUS 

Professors dels instituts més emblemàtics 
i erudits de les més pulcres acadèmies, 
asseguren que ens esperen temps dramàtics 
si els efectes dels vigents canvis climàtics 
són tractats entre bullangues i blasfèmies. 

Corren temps de contratemps i de pandèmies, 
gotes fredes, ventoleres i riuades, 
de contagis peregrins i d’epidèmies, 
de microbis invasors, noves endèmies, 
i de causes naturals inesperades. 

Corren temps d’estats d’alarma i escalades, 
de repunts i de rebrots incontrolats, 
de ciutats i de comarques confinades, 
de mesures de control improvisades 
i cribratges col·lectius desesperats. 

Corren temps de cridadisses i altercats, 
de bravates i cruels vocabularis; 
corren temps de fanfarrons mal educats 
que exigeixen tractaments privilegiats 
al compàs dels seus renills insolidaris. 

Corren temps de tertulians i mercenaris, 
de bramaires de les branques més hostils; 
corren temps de desgavells parlamentaris, 
de discursos i col·loquis incendiaris, 
de pretextos i d’excuses infantils. 

Corren temps de testaferros i servils, 
d’amargats i rancorosos marginals 
que s’oculten dibuixant falsos perfils, 
d’on desfoguen els seus odis incivils 
en les xarxes d’internet més usuals. 

Corren temps de magistrats i tribunals, 
de sumaris i de pràctiques secretes, 
de recursos i querelles criminals, 
de serveis ambulatoris i hospitals, 
de sabons desinfectants i mascaretes. 

Corren temps de malfactors i malifetes, 
de canalles i presumptes implicats, 
de corruptes corruptors i proxenetes 
entestats a manejar les miserietes 
que han rendit els seus projectes fracassats. 

Corren temps de salvapàtries desbocats, 
de proclames enfurides infumables; 
corren temps de governants i governats 
que pretenen controlar desconcertats 
les penúries d’uns corrents ingovernables. 

III. DESENLLAÇ 

Però diuen els planetes raonables, 
que els pronòstics són només clams i advertències; 
i segons un dels proverbis més fiables, 
els desastres del passat són immutables 
i ara ens toca redimir les conseqüències. 

Mes la història s’alimenta d’evidències, 
on la força col·lectiva de la gent 
provocava renovades referències 
que invertiren els colors de les tendències 
i assoliren un futur ben diferent. 

Corren temps de navegar contra corrent 
entre els crits d’una gran massa insatisfeta; 
corren temps d’encoratjar el sentiment 
contra els vils depredadors del medi ambient 
i els psicòpates que manen del planeta. 

Corren temps de problemàtica inconcreta; 
corren càntics reclamant un món millor; 
corren faules benaurades del profeta 
que descriuen amb paraules de poeta 
les bonances d’un futur multicolor 

IV. PINACLE 

I entre versos d’esperança i de vigor 
impregnats de renovada adrenalina, 
s’acomiada, de vosaltres servidor, 
l’esperit d’aquest emèrit trobador 
que pastura en la galàxia pegolina... 

...I que es rasca quan li pica la picor 
entre els aires perfumats de la Marina. 

                                                                               Salvador Bolufer 
                                                                        Trobador desvergonyit